A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ


Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.



ESDEVENIR HISTORIADOR
Sóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).
El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.
L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.
En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre els segles XVIII, XIX i XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir del 2010 també m'ha permès encetar altres camins, com ara el de fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.


dimarts, 1 de novembre del 2011

1939: EL CARTELL DE DAVANT DE CASA

L'1 de febrer de 1939 l'exèrcit franquista va ocupar Tona. Molt poc després, potser l'endemà mateix, el seu servei de propaganda va plantar a la façana de davant de casa meva aquest cartell que veieu aquí sota, que traspua la ideologia falangista del moment. Hi va estar enganxat molts mesos.





El meu pare, aleshores un nen de dos anys i mig, el veia cada dia. Des de llavors havia conservat una imatge borrosa d'aquest cartell, en què l'únic que recordava era que hi havia una "home" que "escombrava". Ara fa poc, i gràcies a Internet, va localitzar-lo i ha pogut finalment saber què feia exactament aquell "home". S'hi veu un soldat de l'exèrcit vencedor escombrant el "bolchevismo" (el comunisme), els "politicastros" (és a dir, la classe política), la "injusticia social", els "masones", la "Fai" (és a dir, els anarquistes), i els "separatismos" (els nacionalismes). També escombra -sota un fons amb la bandera d'Espanya- la caricatura de dos burgesos o banquers, i els símbols del comunisme i la masoneria. És a dir, el soldat escombra tots aquells fantasmes a qui els falangistes atribuïen tots els mals.

I el que és més interessant de tot plegat és que alguns d'aquests fantasmes -contra els quals blasmava l'extrema dreta als anys trenta, en plena crisi econòmica- es repeteixen ara. Per molts, tot és culpa, també avui, dels polítics, els banquers i els rics; mentre que per l'altres els culpables són els nacionalistes i les organitzacions obreres.


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 31 de juliol del 2011

PUIG CIUTAT, UN TURÓ QUE AMAGA MOLTA HISTÒRIA


Fa pocs dies, acompanyat de l'arqueòleg Carles Padrós, vaig visitar Puig Ciutat, un jaciment molt poc conegut situat al municipi d'Oristà (Osona), entre aquest poble i el de la Torre d'Oristà. Amb els anys, n'estic segur, serà un jaciment de referència perquè té algunes característiques que el fan singular i perquè ens dóna notícia d'un període clau en la romanització de les regions de la Catalunya central, el segle I aC.
Puig Ciutat és un serrat situat en un indret molt estratègic, en un meandre de la riera Gavarresa, just a l'aiguabarreig amb la riera d'Olost. El lloc, d'entrada, no revela el que amaga. Hi ha turons semblants per tot el Lluçanès. El topònim Puig Ciutat, en canvi, ens dóna ràpidament una pista que hi pot haver un jaciment arqueològic al seu cim, perquè és ben conegut que molts dels topònims catalans que incorporen la paraula ciutat (a vegades també castellar o castellet) designen indrets on hi havia fortificacions o ciutadelles de l'antiguitat. Aquest també és el cas. Efectivament, les campanyes arqueològiques dels anys 2010 i 2011 a Puig Ciutat han començat a treure a la llum -mai més ben dit- una fortificació o poblat fortificat del segle I aC, amb precedents anteriors. La fortificació va ser destruïda, sembla, durant la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Així fa suposar-ho que arreu del jaciment hi hagi rastres d'un gran incendi que va destruir-lo, que la ceràmica més tardana sigui d'aquest moment i que els arqueòlegs hagin localitzat, dins i fora de la muralla, armes que emprava l'exèrcit romà. La ciutadella devia patir un setge. S'han trobat fins i tot tatxes de les soles de les sandàlies que calçaven els legionaris.

Puig Ciutat, a l'esquerra, i el turó de Tornamira, al fons


Cambres prop de la muralla

Un altre aspecte interessant d'aquest jaciment és que Puig Ciutat és un turó bessó del serrat de Tornamira, més a ponent. Els dos turons dominen, a banda i banda, la riera Gavarresa. Al capdamunt de Tornamira hi ha la masia del mateix nom, que ha embegut les restes de l'antic castell de Tornamira, documentat des des segle XII. Se'n conserven vestigis al seu interior. La qual cosa ve a confirmar una de les lleis de l'evolució del poblament en aquesta part de Catalunya: que els poblats i fortificacions de l'alta edat mitjana solen ocupar els mateixos emplaçaments (o molt propers) que els del període ibèric final i els primers moments de l'ocupació romana, abans de la pacificació definitiva de país.
Podeu trobar més informació sobre Puig Ciutat a l'article que Ekhine Garcia, Carles Padrós, Àngels Pujol, Roger Sala i Robert Tamba han publicat a la revista “Ausa”, titulat Resultats preliminars de la primera campanya d'excavació al jaciment de Puig Ciutat (Oristà, Osona).

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 30 de gener del 2011

UNA LÀPIDA ENIGMÀTICA QUE JA NO HO ÉS TANT

Al poble de l'Estany (el Moianès), ben a prop del monestir de Santa Maria i a pocs metres de la carretera C-59, en un terreny que potser fins el segle XVIII havia estat cobert per les aigües de l'estany, hi ha una font monumental coneguda amb el nom de la Font Vella. Segons la làpida que hi ha sobre l'arc que aixopluga la pica, la font es va construir el 1756. Us n'adjunto una imatge.


Foto cedida per Jordi Morros i Jordi Trias

Aquesta làpida és, ella mateixa, un petit jeroglífic: l'autor va voler posar a prova el lector, com si fos un joc, una endevinalla. Perquè no és gens fàcil saber què hi diu. Joan Codina, un dels primers a parlar-ne, el 1932, hi va veure el següent: "A la dreta de l'escut, hi ha un cor amb una creu, coronat amb un bonet de capellà; al mig una mà plana voltada de les lletres C A I A, i a l'esquerra un castell, i dessota el nom del Dr.Fernando Egâ i l'any 1756. Segons les regles d'heràldica, l'interpretació sembla que haurà d'ésser la següent: la mà plana indica obra especial realitzada i les lletres volen dir: Començà aquesta Obra i Acabà el Dr.Fernando Egâ, l'any 1756. Aquest Dr., tal volta, seria un capellà regent de l'Església o bé de la família del Castell, molt devot del Sagrat Cor de Jesús, i per això adoptà aqueixa mena d'escut, consistent en un cor i un bonet; i el castell representa el poble de l'Estany” (Monestir de Santa Maria de l'Estany, 2a edició 1932).

En realitat, però, la làpida s'ha d'interpretar d'una altra manera. Vegem-ho: la línia inferior comença amb les lletres “Dr” (com se sap, abreviatura de "Doctor") i continua amb la paraula "Fernando" (un nom de pila), que ha estat abreviada: només s'hi llegeixen les lletres"FERdo". La lectura continua al centre de la làpida: el dibuix d'una mà es refereix a la lletra M (primera lletra d'aquest mot). Afegint a aquesta M les quatre lletres que envolten el relleu de la mà (llegides de baix a dalt, les de l'esquerra, i de dalt a baix, les de la dreta), es conforma el cognom MACIÀ. Si tornem a la ratlla inferior, al costat de “FERdo” s'hi llegeix, aparentment, “Egâ”, que no vol dir res. Però si ens hi fixem bé, veurem que en realitat s'ha sobreposat una E a una D. De manera que la primera síl·laba és DE (i no pas E), i hem de llegir, doncs, “degà”.

El significat de la inscripció, per tant, és clar: "Dr. Fernando Macià degà 1756". I aquest personatge no és altre que el doctor Ferran Macià, canonge degà de la catedral de Vic des del 1725 i una de les Cinc Dignitats Reials (un dels cinc co-senyor de l'Estany el 1756, juntament amb tres canonges de la catedral de Barcelona -el tresorer, l'ardiaca de Llobregat i l'ardiaca de Badalona- i el canonge degà de la seu de Girona). Macià és, segur, el mecenes de la font.

Finalment, a l'esquerra de la làpida, a la part de dalt, hi ha cisellat un bonet (que és el tipus de barret que portaven els canonges) i, a sota, un sagrat cor de Jesús. A la part dreta, podem veure-hi el dibuix d'una torre heràldica. Una figura semblant és la que llueix l'actual escut municipal de l'Estany.

Se'ns fa difícil no veure la mà del mateix Ferran Macià rere la composició dels elements d'aquesta làpida.


Si voleu més informació sobre la Font Vella i la propera mina de desguàs del prat de l'Estany, podeu consultar l'article Una obra de sanejament del segle XVIII: la mina de desguàs de l'Estany (el Moianès), que he escrit conjuntament amb l'arquitecte Jordi Morros.


Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)