A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ


Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.



ESDEVENIR HISTORIADOR
Sóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).
El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.
L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.
En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre els segles XVIII, XIX i XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir del 2010 també m'ha permès encetar altres camins, com ara el de fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.


dimarts, 21 d’agost del 2012

LA CATEDRAL DE VALÈNCIA, UN MAGNÍFIC EDIFICI A DESCOBRIR


La catedral des de la plaça de la Verge, amb la portalada dels Apòstols
                                               
Recentment he tingut l'oportunitat de visitar la catedral de València, que s'alça en ple centre del que havia estat la ciutat medieval, en l'espai de l'antic fòrum romà, i en part sobre el solar que va ocupar la basílica paleocristiana i la mesquita major. És, sens dubte, l'edifici més sobresortint de la ciutat i un compendi de l'art valencià d'entre els segles XIII al XVIII, en el qual treballaren els millors artistes de cada moment. Una visita a la Seu és un veritable passeig per la història de l'art i un gaudi: les formes arquitectòniques, la llum, el mobiliari i la decoració pictòrica i escultòrica de totes les èpoques, en perfecta simbiosi, no deixen ningú indiferent. La restauració dels darrers anys li ha retornat la seva esplendor i en fa un lloc de visita obligada per tots els amants de l'art medieval.

L'església es va començar a construir a partir del 1262 i com totes les catedrals la seva edificació es va allargar durant moltes generacions, si bé en allò essencial el temple es va poder donar per acabat al final del segle XV. És un edifici realment únic en el context del gòtic català, en què es percep perfectament l'influx de les empreses de la Catalunya Nova i el Llenguadoc, i dels edificis cistercencs, i alhora l'arribada dels models de les catedrals franceses (la capçalera amb deambulatori i capelles radials; la portada dels Apòstols). També alguns autors hi han vist la influència de l'arquitectura dels ordes mendicants, sobretot d'esglésies italianes, per exemple en la poca diferència d'altura entre la nau central i les dues laterals, que tendeix a crear un espai únic que facilita la predicació. El resultat és una mixtura perfecta. 

Interior de la nau central
Creuer i cimbori des del Miquelet



Els pinyolets de l'edifici són, sens dubte, la portada del Palau o de l'Almoina, a l'extrem de migdia del creuer, que segueix el model de la portada dels Fillols de la Seu Vella de Lleida; la porta dels Apòstols a l'altre cap del creuer, exemple de gòtic radiant; la llanterna o cimbori vuitavat que s'alça al tram del creuer de davant el presbiteri major, començat a mitjan segle XIV, un veritable repte tècnic resolt admirablement; la capella del Sant Calze o sala capitular, coberta amb una volta estrellada (1356-1369); i la torre campanar vuitavat (iniciat el 1381), conegut com el Miquelet, de 51 m d'altura. També és notabilíssima la façana major barroca, de la primera meitat del segle XVIII.


Porta de l'Almoina


Detall del cap d'un apòstol de la portalada del mateix nom,
ara traslladat al Museu Catedralici


El Miquelet i la façana major barroca


Però el que em va deixar més bocabadat va ser la decoració renaixentista dels plements de la volta de creueria del presbiteri major, descoberta el 2004 després de segles d'haver restat oculta per una volta barroca més baixa. Es tracta d'unes pintures al fresc d'àngels músics, obra dels mestres italians Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano, de 1472-1481, fetes per encàrrec del bisbe Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, que testimonien, un cop més, que València va ser la porta d'entrada del renaixement als països de la Corona d'Aragó i als altres regnes hispànics. 

Un dels àngels músics del presbiteri major, obra dels pintors italians Paolo da San Leocadio i Francesco Pagano (1472-1481) (Foto ©  Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals)
I
El tema dels àngels músics lloant la Mare de Déu també apareix al timpà del portal dels Apòstols, fet uns dos-cents abans, i no deixa d'impressionar el tractament radicalment diferent dels dos conjunts.