El castell vist des de la torre de les Bruixes
En els darrers anys s'han emprès l'excavació i la restauració del castell de Montsoriu (just a la frontera entre els municipis d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de la Selva). La dificultat, complexitat i durada d'aquestes obres fa que encara avui dia no sigui possible visitar la fortificació dins uns horaris i un calendari regulars. Només s'obre al públic alguns dies l'any, quan s'hi fan visites guiades. El dissabte 21 d'agost va ser un d'aquests dies. M'hi vaig arribar i vaig aprofitar-ho per fer un petit reportatge fotogràfic de la fortalesa.
Em sembla que val la pena aquí fer-vos cinc cèntims d'aquest castell, una de les construccions militars més importants de Catalunya, antiga residència dels vescomtes de Cabrera.
Situació
El castell és situat al cim d'un afuetat turó, a 649 m d'altitud. Des d'allà es té un domini visual excel·lent de la vall d'Arbúcies, el cim de les Agudes (al massís del Montseny), la serralada litoral, el corredor o plana (part de la depressió prelitoral) per on passava el camí ral que unia Barcelona i Girona (ara hi passa l'AP-7), i l'eix que formen el mateix castell de Montsoriu, la vila i castell d'Hostalric i la vila i castell de Blanes, ja a la costa (tots tres llocs domini dels Cabrera). Des de Montsoriu les vistes són espectaculars. En dies clars, es veu el mar.
Una mica d'història
El castell de Montsoriu no hagués esdevingut mai una fortalesa d'un arquitectura tan notable si no fos perquè els seus senyors foren una de les nissagues nobiliàries catalanes més importants: els Cabrera.
En els seus orígens, al segle X, el castell de Montsoriu va formar part dels dominis dels vescomtes de Girona. El 1033 Ermessenda, filla del vescomte Amat de Montsoriu, va casar-se amb Guerau de Cabrera, senyor del castell de Cabrera, a Osona. De manera que es van refondre les possessions d'ambdues famílies i va néixer un dels senyorius més extensos de Catalunya, que anava de la mar Mediterrània (Blanes, Palafolls) fins a la comarca d'Osona (Cabrera, Roda...). El vescomtat era travessat -de sud a nord- pel camí ral de Barcelona a Girona.
La torre major des del pati d'armes. Es va construir cap a l'any 1000; el talús que revesteix la roca és del segle XIV
Els Cabrera eren ben conscients de la importància estratègica de la fortalesa. Aquesta circumstància, i el fet que hi residissin durant alguns mesos l'any, va fer que fos una mena de "nineta dels seus ulls" i no estalviessin esforços per engrandir-lo i fer-lo més sumptuós. A mitjan segle XIV havia deixat de ser un castell roquer (que és el que era al segle XI) per esdevenir un veritable castell palau.
El castell tenia fama d'inexpugnable, de no haver estat mai retut ni assaltat. De fet, dos setges dels quals es té constància documental -el que li feren les tropes del rei Felip l'Ardit de França el 1285 i el de les tropes de Pere el Cerimoniós, els anys 1368-69- van fracassar. I no és estrany, perquè era gairebé impossible poder-hi accedir a la força. Tal és l'enginy de la seva arquitectura.
L'arquitectura
Un castell tan complex com aquest no es basteix en una sola campanya constructiva, sinó que és el resultat d'un castell inicial i de moltes reformes i ampliacions posteriors. Això fa que convisquin elements de períodes molt diferents (per exemple, un mur del segle X-XI amb una porta oberta al XIV), a vegades en perfecta harmonia. Si ets un profà, es fa molt difícil destriar-los.
El castell té tres recintes: el sobirà (o recinte inicial); el mitjà (on hi ha el pati d'armes) i el jussà.
El petit pati de l'interior del recinte sobirà, amb la torre major
El recinte sobirà, ben bé al capdamunt del promontori, és presidit per la torre major o mestra, de 16 m d'alçada, datada del voltant de l'any 1000. En aquest primer moment ja es va construir un recinte adossat a la torre, que en segles posteriors (sobretot als segles XIII-XIV) va ser molt modificat. També es va construir una capella dedicada a sant Pere, traslladada al segle XIII al recinte mitjà. El recinte sobirà funcionava com un castell en ell mateix, de manera que si l'enemic prenia els dos recintes inferiors, els defensors podien resistir-hi també un setge (té cisternes, magatzems, forns, etc). Un imponent talús -construït al segle XIV- envolta tot el recinte i fa obligatori, per arribar als peus dels murs, haver de seguir un itinerari molt precís i sense escapatòria: un itinerari absolutament a mercè dels defensors, per als quals els enemics eren un blanc perfecte.
Accés al recinte mitjà des del recinte jussà
El doble mur amb merlets, espitlleres i el
El recinte mitjà, que rodeja el sobirà, es va construir entre els segles XII i XIV. Era la zona residencial i noble del castell, on vivien els Cabrera quan el senyor pujava a Montsoriu. Estava defensat per un talús, muralles i torres i bestorres i tot ell s'estructurava a partir d'un pati d'armes descobert, al voltant del qual hi havia una galeria porticada de tres ales (com si fos un claustre monacal), on donaven les portes de les diverses estances (sala major, cuina, capella, dormitori del senyor, latrines, etc). Al centre del pati hi ha, foradada a la roca, una gran cisterna. El caràcter palatí d'aquest pati d'armes es comprova en veure la qualitat del material amb el qual s'havia pavimentat: amb lloses de marbre de Gualba.
El paviment original del pati d'armes, fet de lloses de marbre de Gualba
El recinte jussà és el més exterior de tots. Sembla que fou el darrer en construir-se, al segle XIV. Reforça les defenses del castell en el sector sud i de llevant.
La torre de les Bruixes vista des de la terrassa superior de la torre major
Segons les darreres excavacions, de fet hi havia hagut encara un altre recinte, que s'estenia entre el castell i la torre de les Bruixes (una torre de guaita propera al castell, al nord del mateix turó), on sembla que hi va haver un petit poblat, que devia acollir les famílies dels servents del castell. Va ser abandonat al segle XIV.
Les troballes que s'han fet a les excavacions del castell s'exposen al Museu Etnològic del Montseny La Gabella, a Arbúcies.
