ARTICLES MEUS QUE PODEU LLEGIR ON LINE

No hi ha millor manera de conèixer la feina -i els interessos- d'un historiador que llegir les seves publicacions. És una obvietat. Aquests són els articles meus que fins a dia d'avui es poden trobar a la Xarxa:

Una obra de sanejament del segle XVIII: la mina de desguàs de l'Estany (el Moianès), article escrit conjuntament amb l'arquitecte Jordi Morros i publicat a "Ausa" (Vic), vol. XXIV, núm. 166 [publicat el 2011 amb data 2010], pàg. 753-780. http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/view/239202


Els assassinats de Josep Soldevila, Josep Boixadera i Jaume Galobart (13 i 14 d'agost de 1936), article publicat a "Ausa" (Vic), vol. XXIV, núm. 164 [publicat el 2010 amb data 2009], pàg. 265-296. http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/view/188215/250915

Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb (Tona, 1911 – Santiago de Xile, 2002). Notícies sobre la seva actuació durant la Guerra Civil (2008), article publicat a “Ausa” (Vic), vol. XXIII, núm. 160 [publicat el 2008 amb data 2007], pàg. 213-247. www.raco.cat/index.php/ausa/article/viewFile/109773/137308

Els registres d'extremuncions i sepultures de l'Arxiu del Capbreu de Vic (ABEV), una font molt valuosa per a la demografia i la història de la medicina, “Gimbernat”, 43 (2007), Barcelona, pàg. 65-80. www.raco.cat/index.php/Gimbernat/article/viewFile/72634/82899

Un altre document per a la Catalunya carolíngia. Omet, 923 (2003), article publicat a la revista “Ausa” (Vic), vol. XXI, núm. 151 www.raco.cat/index.php/ausa/article/view/16492/16333

Crítica al llibre d’Antoni Pladevall i Font, Mont-rodon. Passat i present d’un gran llinatge i d’un casal osonenc (Editorial Diac, Vic, 2001), “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, XLVIII (2001-2002), Barcelona, 2002, pàg. 639-646. www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/200468/270230

Fam, guerra i pesta a la plana de Vic. 1374-1376 (2000), article publicat a la revista “Ausa” (Vic), vol. XIX, núm. 144. www.raco.cat/index.php/ausa/article/viewFile/16383/16224

1939: EL CARTELL DE DAVANT DE CASA

L'1 de febrer de 1939 l'exèrcit franquista va ocupar Tona. Molt poc després, potser l'endemà mateix, el seu servei de propaganda va plantar a la façana de davant de casa meva aquest cartell que veieu aquí sota, que traspua la ideologia falangista del moment. Hi va estar enganxat molts mesos.

El meu pare, aleshores un nen de dos anys i mig, el veia cada dia. Des de llavors havia conservat una imatge borrosa d'aquest cartell, en què l'únic que recordava era que hi havia una "home" que "escombrava". Ara fa poc, i gràcies a Internet, va localitzar-lo i ha pogut finalment saber què feia exactament aquell "home". S'hi veu un soldat de l'exèrcit vencedor escombrant el "bolchevismo" (el comunisme), els "politicastros" (és a dir, la classe política), la "injusticia social", els "masones", la "Fai" (és a dir, els anarquistes), i els "separatismos" (els nacionalismes). També escombra -sota un fons amb la bandera d'Espanya- la caricatura de dos burgesos o banquers, i els símbols del comunisme i la masoneria. És a dir, el soldat escombra tots aquells fantasmes a qui els falangistes atribuïen tots els mals.

I el que és més interessant de tot plegat és que alguns d'aquests fantasmes -contra els quals blasmava l'extrema dreta als anys trenta, en plena crisi econòmica- es repeteixen ara. Per molts, tot és culpa, també avui, dels polítics, els banquers i els rics; mentre que per l'altres els culpables són els nacionalistes i les organitzacions obreres.

PUIG CIUTAT, UN TURÓ QUE AMAGA MOLTA HISTÒRIA

Fa pocs dies, acompanyat de l'arqueòleg Carles Padrós, vaig visitar Puig Ciutat, un jaciment molt poc conegut situat al municipi d'Oristà (Osona), entre aquest poble i el de la Torre d'Oristà. Amb els anys, n'estic segur, serà un jaciment de referència perquè té algunes característiques que el fan singular i perquè ens dóna notícia d'un període clau en la romanització de les regions de la Catalunya central, el segle I aC.

Puig Ciutat és un serrat situat en un indret molt estratègic, en un meandre de la riera Gavarresa, just a l'aiguabarreig amb la riera d'Olost. El lloc, d'entrada, no revela el que amaga. Hi ha turons semblants per tot el Lluçanès. El topònim Puig Ciutat, en canvi, ens dóna ràpidament una pista que hi pot haver un jaciment arqueològic al seu cim, perquè és ben conegut que molts dels topònims catalans que incorporen la paraula ciutat (a vegades també castellar o castellet) designen indrets on hi havia fortificacions o ciutadelles de l'antiguitat. Aquest també és el cas. Efectivament, les campanyes arqueològiques dels anys 2010 i 2011 a Puig Ciutat han començat a treure a la llum -mai més ben dit- una fortificació o poblat fortificat del segle I aC, amb precedents anteriors. La fortificació va ser destruïda, sembla, durant la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Així fa suposar-ho que arreu del jaciment hi hagi rastres d'un gran incendi que va destruir-lo, que la ceràmica més tardana sigui d'aquest moment i que els arqueòlegs hagin localitzat, dins i fora de la muralla, armes que emprava l'exèrcit romà. La ciutadella devia patir un setge. S'han trobat fins i tot tatxes de les soles de les sandàlies que calçaven els legionaris.

Puig Ciutat, a l'esquerra, i el turó de Tornamira, al fons

Cambres prop de la muralla

Un altre aspecte interessant d'aquest jaciment és que Puig Ciutat és un turó bessó del serrat de Tornamira, més a ponent. Els dos turons dominen, a banda i banda, la riera Gavarresa. Al capdamunt de Tornamira hi ha la masia del mateix nom, que ha embegut les restes de l'antic castell de Tornamira, documentat des des segle XII. Se'n conserven vestigis al seu interior. La qual cosa ve a confirmar una de les lleis de l'evolució del poblament en aquesta part de Catalunya: que els poblats i fortificacions de l'alta edat mitjana solen ocupar els mateixos emplaçaments (o molt propers) que els del període ibèric final i els primers moments de l'ocupació romana, abans de la pacificació definitiva de país.

Podeu trobar més informació sobre Puig Ciutat a l'article que Ekhine Garcia, Carles Padrós, Àngels Pujol, Roger Sala i Robert Tamba han publicat a la revista “Ausa”, titulat Resultats preliminars de la primera campanya d'excavació al jaciment de Puig Ciutat (Oristà, Osona).

UNA LÀPIDA ENIGMÀTICA QUE JA NO HO ÉS TANT

Al poble de l'Estany (el Moianès), ben a prop del monestir de Santa Maria i a pocs metres de la carretera C-59, en un terreny que potser fins el segle XVIII havia estat cobert per les aigües de l'estany, hi ha una font monumental coneguda amb el nom de la Font Vella. Segons la làpida que hi ha sobre l'arc que aixopluga la pica, la font es va construir el 1756. Us n'adjunto una imatge.

Foto cedida per Jordi Morros i Jordi Trias

Aquesta làpida és, ella mateixa, un petit jeroglífic: l'autor va voler posar a prova el lector, com si fos un joc, una endevinalla. Perquè no és gens fàcil saber què hi diu. Joan Codina, un dels primers a parlar-ne, el 1932, hi va veure el següent: "A la dreta de l'escut, hi ha un cor amb una creu, coronat amb un bonet de capellà; al mig una mà plana voltada de les lletres C A I A, i a l'esquerra un castell, i dessota el nom del Dr.Fernando Egâ i l'any 1756. Segons les regles d'heràldica, l'interpretació sembla que haurà d'ésser la següent: la mà plana indica obra especial realitzada i les lletres volen dir: Començà aquesta Obra i Acabà el Dr.Fernando Egâ, l'any 1756. Aquest Dr., tal volta, seria un capellà regent de l'Església o bé de la família del Castell, molt devot del Sagrat Cor de Jesús, i per això adoptà aqueixa mena d'escut, consistent en un cor i un bonet; i el castell representa el poble de l'Estany” (Monestir de Santa Maria de l'Estany, 2a edició 1932).

En realitat, però, la làpida s'ha d'interpretar d'una altra manera. Vegem-ho: la línia inferior comença amb les lletres “Dr” (com se sap, abreviatura de "Doctor") i continua amb la paraula "Fernando" (un nom de pila), que ha estat abreviada: només s'hi llegeixen les lletres"FERdo". La lectura continua al centre de la làpida: el dibuix d'una mà es refereix a la lletra M (primera lletra d'aquest mot). Afegint a aquesta M les quatre lletres que envolten el relleu de la mà (llegides de baix a dalt, les de l'esquerra, i de dalt a baix, les de la dreta), es conforma el cognom MACIÀ. Si tornem a la ratlla inferior, al costat de “FERdo” s'hi llegeix, aparentment, “Egâ”, que no vol dir res. Però si ens hi fixem bé, veurem que en realitat s'ha sobreposat una E a una D. De manera que la primera síl·laba és DE (i no pas E), i hem de llegir, doncs, “degà”.

El significat de la inscripció, per tant, és clar: "Dr. Fernando Macià degà 1756". I aquest personatge no és altre que el doctor Ferran Macià, canonge degà de la catedral de Vic des del 1725 i una de les Cinc Dignitats Reials (un dels cinc co-senyor de l'Estany el 1756, juntament amb tres canonges de la catedral de Barcelona -el tresorer, l'ardiaca de Llobregat i l'ardiaca de Badalona- i el canonge degà de la seu de Girona). Macià és, segur, el mecenes de la font.

Finalment, a l'esquerra de la làpida, a la part de dalt, hi ha cisellat un bonet (que és el tipus de barret que portaven els canonges) i, a sota, un sagrat cor de Jesús. A la part dreta, podem veure-hi el dibuix d'una torre heràldica. Una figura semblant és la que llueix l'actual escut municipal de l'Estany.

Se'ns fa difícil no veure la mà del mateix Ferran Macià rere la composició dels elements d'aquesta làpida.

Si voleu més informació sobre la Font Vella i la propera mina de desguàs del prat de l'Estany, podeu consultar l'article Una obra de sanejament del segle XVIII: la mina de desguàs de l'Estany (el Moianès), que he escrit conjuntament amb l'arquitecte Jordi Morros.

LES CREUS DE LES SANTES MISSIONS, DECLARADES "SÍMBOLS FRANQUISTES"

Aquests darrers dies la institució Memorial Democràtic, depenent de la Generalitat de Catalunya, ha donat a conèixer un primer inventari de la simbologia franquista encara existent a Catalunya (a excepció de la ciutat de Barcelona, que té el seu propi cens). S'han catalogat 3.647 símbols d'aquesta mena. Els autors de l'estudi han establert diverses classes o tipologies de símbols de la dictadura, una d'elles, les creus, i dins d'aquesta categoria, hi han inclòs algunes creus commemoratives de santes missions o predicacions populars celebrades a la postguerra. De manera ben desafortunada, perquè l'inventari, de fet, equipara aquest tipus de creus a les creus memorial en honor a los Caídos (que són tractades, barrejades, dins la mateixa tipologia "Creus").

El text que, a l'inventari, acompanya cada fitxa dedicada a una creu que commemora una santa missió, diu el següent:

"Final de la Segona Guerra Mundial. El règim desenvolupa la seva faceta religiosa i catòlica i oculta la més feixista. Les Santes Missions foren plantejades pel règim franquista com una eina per mitjà de la qual estendre la seva ideologia i el retorn a la vida cristiana, que es considerava essència de la nació. L’església va propagar durant els anys de la postguerra arreu del país les missions populars, exercicis espirituals i la consagració de monuments, que tot i que eren esdeveniments religiosos, estaven emparats per les autoritats civils i militars, les quals mobilitzaven el poble per assistir a aquests actes".

Qui llegeixi aquest text podria arribar a pensar que les santes missions eren actes religiosos de masses planificats pel Movimiento. Es presenta l'Església com una eina a mans de la dictadura que seguia, fins i tot en cas de la decisió de fer una santa missió, els dictats de les autoritats civils i militars. En una espècie de connivència perfecta. Més encara, si no se sap res de les santes missions, lleguint el text hom pot arribar a creure que les santes missions van néixer a l'escalf del franquisme (és a dir, que abans de la Guerra Civil no es feien santes missions): cosa absolutament falsa perquè tenen una tradició de segles dins el catolicisme, almenys des del segle XV. Sant Vicent Ferrer en va predicar una a Vic el 1409.

I és que una cosa és que les autoritats franquistes participessin, joioses, en aquest tipus d'actes, i hi donessin tot tipus de facilitats, o que les santes missions s'accentuessin en els anys de la postguerra, i una altra molt diferent passar a considerar les creus commemoratives de les santes missions "símbols franquistes" (amb el que això comporta de pejoratiu).

I aquí arribem al cap del carrer: fer un inventari dels símbols franquistes no és exercici neutre i s'ha de fer amb molta cura. Sinó, portant el criteri que s'ha seguit a l'extrem, podríem arribar a declarar totes les creus eregides als anys quaranta i cinquanta del segle XX "símbols franquistes". Perquè, en aquells anys, les autoritats franquistes participaven en tots els actes religiosos rellevants, que veien amb molt bons ulls, i van contribuir al finançament de nombrosos monuments religiosos.

Em sabríeu dir quina diferència hi ha entre les creus de santes missions que inclou l'inventari de la Generalitat i la creu que reprodueixo aquí a sota en dues fotografies (la d'una santa missió celebrada a Tona el 1929)?

Tona, santuari de Lurdes. Creu de la santa missió de 1929.

Cap. La tipologia és exactament la mateixa (això sí, la inscripció de les de la postguerra sol ser en castellà). I, en canvi, unes, segons els que han fet l'inventari, són "símbols franquistes".... La de Tona, per la seva data, no pot pas ser-ho: s'hauria anticipat als fets!

UNA VISITA AL CASTELL DE MONTSORIU

El castell vist des de la torre de les Bruixes

En els darrers anys s'han emprès l'excavació i la restauració del castell de Montsoriu (just a la frontera entre els municipis d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de la Selva). La dificultat, complexitat i durada d'aquestes obres fa que encara avui dia no sigui possible visitar la fortificació dins uns horaris i un calendari regulars. Només s'obre al públic alguns dies l'any, quan s'hi fan visites guiades. El dissabte 21 d'agost va ser un d'aquests dies. M'hi vaig arribar i vaig aprofitar-ho per fer un petit reportatge fotogràfic de la fortalesa.
Em sembla que val la pena aquí fer-vos cinc cèntims d'aquest castell, una de les construccions militars més importants de Catalunya, antiga residència dels vescomtes de Cabrera.

Situació

El castell és situat al cim d'un afuetat turó, a 649 m d'altitud. Des d'allà es té un domini visual excel·lent de la vall d'Arbúcies, el cim de les Agudes (al massís del Montseny), la serralada litoral, el corredor o plana (part de la depressió prelitoral) per on passava el camí ral que unia Barcelona i Girona (ara hi passa l'AP-7), i l'eix que formen el mateix castell de Montsoriu, la vila i castell d'Hostalric i la vila i castell de Blanes, ja a la costa (tots tres llocs domini dels Cabrera). Des de Montsoriu les vistes són espectaculars. En dies clars, es veu el mar.

Una mica d'història

El castell de Montsoriu no hagués esdevingut mai una fortalesa d'un arquitectura tan notable si no fos perquè els seus senyors foren una de les nissagues nobiliàries catalanes més importants: els Cabrera.

En els seus orígens, al segle X, el castell de Montsoriu va formar part dels dominis dels vescomtes de Girona. El 1033 Ermessenda, filla del vescomte Amat de Montsoriu, va casar-se amb Guerau de Cabrera, senyor del castell de Cabrera, a Osona. De manera que es van refondre les possessions d'ambdues famílies i va néixer un dels senyorius més extensos de Catalunya, que anava de la mar Mediterrània (Blanes, Palafolls) fins a la comarca d'Osona (Cabrera, Roda...). El vescomtat era travessat -de sud a nord- pel camí ral de Barcelona a Girona.

La torre major des del pati d'armes. Es va construir cap a l'any 1000; el talús que revesteix la roca és del segle XIV

Els Cabrera eren ben conscients de la importància estratègica de la fortalesa. Aquesta circumstància, i el fet que hi residissin durant alguns mesos l'any, va fer que fos una mena de "nineta dels seus ulls" i no estalviessin esforços per engrandir-lo i fer-lo més sumptuós. A mitjan segle XIV havia deixat de ser un castell roquer (que és el que era al segle XI) per esdevenir un veritable castell palau.

El castell tenia fama d'inexpugnable, de no haver estat mai retut ni assaltat. De fet, dos setges dels quals es té constància documental -el que li feren les tropes del rei Felip l'Ardit de França el 1285 i el de les tropes de Pere el Cerimoniós, els anys 1368-69- van fracassar. I no és estrany, perquè era gairebé impossible poder-hi accedir a la força. Tal és l'enginy de la seva arquitectura.

L'arquitectura

Un castell tan complex com aquest no es basteix en una sola campanya constructiva, sinó que és el resultat d'un castell inicial i de moltes reformes i ampliacions posteriors. Això fa que convisquin elements de períodes molt diferents (per exemple, un mur del segle X-XI amb una porta oberta al XIV), a vegades en perfecta harmonia. Si ets un profà, es fa molt difícil destriar-los.

Pany de mur i torres del sector

nord-oest del recinte mitjà

El castell té tres recintes: el sobirà (o recinte inicial); el mitjà (on hi ha el pati d'armes) i el jussà.

El petit pati de l'interior del recinte sobirà, amb la torre major

El recinte sobirà, ben bé al capdamunt del promontori, és presidit per la torre major o mestra, de 16 m d'alçada, datada del voltant de l'any 1000. En aquest primer moment ja es va construir un recinte adossat a la torre, que en segles posteriors (sobretot als segles XIII-XIV) va ser molt modificat. També es va construir una capella dedicada a sant Pere, traslladada al segle XIII al recinte mitjà. El recinte sobirà funcionava com un castell en ell mateix, de manera que si l'enemic prenia els dos recintes inferiors, els defensors podien resistir-hi també un setge (té cisternes, magatzems, forns, etc). Un imponent talús -construït al segle XIV- envolta tot el recinte i fa obligatori, per arribar als peus dels murs, haver de seguir un itinerari molt precís i sense escapatòria: un itinerari absolutament a mercè dels defensors, per als quals els enemics eren un blanc perfecte.

Accés al recinte mitjà des del recinte jussà

El doble mur amb merlets, espitlleres i el

pas de ronda que defensa la porta del recinte mitjà

El recinte mitjà, que rodeja el sobirà, es va construir entre els segles XII i XIV. Era la zona residencial i noble del castell, on vivien els Cabrera quan el senyor pujava a Montsoriu. Estava defensat per un talús, muralles i torres i bestorres i tot ell s'estructurava a partir d'un pati d'armes descobert, al voltant del qual hi havia una galeria porticada de tres ales (com si fos un claustre monacal), on donaven les portes de les diverses estances (sala major, cuina, capella, dormitori del senyor, latrines, etc). Al centre del pati hi ha, foradada a la roca, una gran cisterna. El caràcter palatí d'aquest pati d'armes es comprova en veure la qualitat del material amb el qual s'havia pavimentat: amb lloses de marbre de Gualba.

El paviment original del pati d'armes, fet de lloses de marbre de Gualba

El recinte jussà és el més exterior de tots. Sembla que fou el darrer en construir-se, al segle XIV. Reforça les defenses del castell en el sector sud i de llevant.

La torre de les Bruixes vista des de la terrassa superior de la torre major

Segons les darreres excavacions, de fet hi havia hagut encara un altre recinte, que s'estenia entre el castell i la torre de les Bruixes (una torre de guaita propera al castell, al nord del mateix turó), on sembla que hi va haver un petit poblat, que devia acollir les famílies dels servents del castell. Va ser abandonat al segle XIV.

Les troballes que s'han fet a les excavacions del castell s'exposen al Museu Etnològic del Montseny La Gabella, a Arbúcies.

CONFERÈNCIA SOBRE MOSSÈN JOAN COLOM

El 14 de febrer de 2009 es va inaugurar a Ripoll l'exposició "Vivències ripolleses", dedicada a mossèn Joan Colom, custodi del santuari de la Gleva (1940-1952), rector de Ripoll (1952-1955) i rector de Tona (1955-1983). L'exposició va ser una iniciativa de l'associació Pau i Treva. Aquesta entitat em va convidar a fer una conferència sobre aquest sacerdot a la sala Abat Senjunt de Ripoll. Mossèn Colom va deixar petjada per allà on va passar i va ser un referent clau en la formació de molts infants i joves (com va ser el cas dels meus pares). Per això m'interessa el personatge. Per aquest motiu i perquè és un exemple paradigmàtic de clergue que viu el drama de la Guerra Civil. I, a més, era poeta, un bon poeta enamorat de mossèn Cinto.
En aquests enllaços a Youtube trobareu alguns extractes de la conferència que vaig fer a Ripoll (desdoblats en tres vídeos), que he pogut penjar gràcies a l'amabilitat de l'associació Pau i Treva.

Primera part



Segona part




Tercera i última part