UNA PERLA: VILANOVA DE MEIÀ

Aquest mes d’agost m’he pres alguns dies per fer un parell de viatges per Catalunya recorrent paratges que no havia trepitjat encara i que formen part d’algun dels itineraris del llibre Rutes del gòtic que la Generalitat de Catalunya publicarà a final d’any, del qual en soc l’autor. Entre altres llocs, m’he acostat a Vilanova de Meià (la Noguera).

 

El Montsec de Meià fa d'espona a la vila.
A mà dreta, el puig del Castell de Meià (Foto: Veles i vents)

Vilanova de Meià, capital del municipi del mateix nom, presideix la Conca de Meià, un dels espais naturals de més interès de tot Catalunya. La situació geogràfica del poble és espectacular, al peu de la serralada del Montsec de Meià, a la frontera amb el Pallars Jussà. Metafòricament podem dir que Vilanova és la perla d’una conquilla gegant. Com tot el Montsec, es tracta d’un paradís per als amants de la natura, escaladors i excursionistes, geòlegs, paleontòlegs, ornitòlegs... També per arqueòlegs i historiadors.

La vila va ser fundada a l’inici del segle xii en un tossal als peus del puig del Castell de Meià, sens dubte amb l’objectiu de crear un centre de mercat i de fires en un lloc de pas entre la Noguera i el Pallars Jussà. Amb els segles la localitat va acabar integrada al Marquesat de Camarasa i més tard passà a domini del capítol de la catedral de la Seu d’Urgell. Com que la vila s’estén a migdia d’un vessant força rost, en aquest cas la població, malgrat ser una fundació ex novo, no va adoptar una disposició en retícula ortogonal sinó que els carrers es disposen en funció de les corbes de nivell, en ziga-zaga.  La plaça Major és porxada i encara conserva un arc apuntat i una columna octogonal d’una antic porxo baix medieval. Havia estat vila closa murada. Alguns dels portals antics han estat modificats i altres han desaparegut. El millor conservat és el d’Ajós (és a dir, "de Jos", de baix).

 

La vila (Foto: Xevi Varela)

 

Portal d'Ajós

Plaça Major

El joia artística del poble és l’església parroquial de Sant Salvador, temple del pas del romànic al gòtic (segles xiii-xiv), de nau única, volta de canó apuntada i capçalera semicircular en un primer nivell i poligonal i amb volta nervada en la seva culminació.

 

Església parroquial.
Portal de ponent o Porta Baix (s. XIV)

Hi destaca la portalada monumental de ponent, amb traceria calada en l’arc interior i un grup escultòric presidit per Mare de Déu i el Nen a la clau (datat, per una inscripció, de 1327), d’escultura de gran qualitat.  A l’interior es conserven imatges de molt valor, com la marededéu del Puig de Meià (segle xiii) o una imatge de la Mare de Déu del Roser (segle xiv), i també una taula de la Crucifixió (segle xv), únic testimoni subsistent d’un retaule pintat gòtic.

 

Grup escultòric de la Mare de Déu




Inscripció sota la peana

 

 

PER TERRES DE L’ANTIC VESCOMTAT DE CASTELLBÒ I EL BARIDÀ

Aquest agost he passat uns dies a l’Alt Urgell i he pogut visitar diverses poblacions que són, totes elles, bons exemples de viles closes medievals. La major part dels nuclis urbans d’aquesta comarca van restar al marge de l’enorme creixement urbanístic i demogràfic que va afectar la Catalunya central i del litoral durant el segle XX. De manera que han conservat molt bé la seva forma urbana d’època medieval i moderna. A ulls de l’historiador, totes elles en conjunt són com una mena de laboratori a l’aire lliure d’història urbana i del paisatge.

 

En concret, he visitat les antigues viles closes de Vilamitjana (Montferrer i Castellbò), Estamariu, Coll de Nargó, Fígols d’Organyà (Fígols i Alinyà) i Ansovell (Cava). Les quatre primeres havien format part del vescomtat de Castellbò i Ansovell, al Baridà, al peu de la cara nord del Cadí, fou un domini dels barons de Pinós. En totes elles es dona el mateix fenomen que també es reprodueix en altres indrets del Pirineu i el Prepirineu: són situades a uns centenars de metres de l’església parroquial primitiva -que és apartada del nucli urbà- en un turonet o elevació que domina l’església i en el qual no hi ha cap castell (no són, doncs, viles castrals, nascudes a l'ombra d'una fortalesa preexistent). En la major part de casos l’església parroquial primigènia és d’estil romànic, amb una datació que va dels segles X i XI (Coll de Nargó) al segle XII (Ansovell, edificada sobre d’una d’anterior ja documentada el 1037). Només en un cas el temple medieval manté la parroquialitat (Fígols d’Organyà), en la resta de pobles es va construir entre els segles XVII i XVIII una nova església parroquial al costat de la vila closa, fora d’ella però prop del portal o del portal principal, en el raval format en època moderna als seus peus o al seu voltant. L’antic temple parroquial es va convertir, sovint, en simple capella del cementiri i en molts casos ha acabat en ruïnes (Ansovell i Estamariu, bé que en aquest cas s’ha restaurat fa pocs anys). A Vilamitjana és l’únic cas en què no es conserva o no es coneix l’emplaçament de l’església parroquial medieval, que ha desaparegut. Però no dubtem que no era on és l’actual (estranyament amb el presbiteri mirant a ponent).

Totes les viles closes tenen la mateixa estructura urbanística: disposen d’un sol carrer interior (sovint rep el nom de Carrer Major) i d’únic portal d’entrada originari, en un extrem o en una cara lateral (a Coll de Nargó, un portal a cada extrem). A Fígols d’Organyà i Ansovell la traça d’aquest carrer forma una L i la planta de la vila closa tendeix a ser circular. En altres casos el carrer principal  segueixen el llom de la carena del turó o bé aquell és totalment recte i hi domina, doncs, la forma rectangular, allargassada. Moltes han perdut els portals i altres construccions defensives (torres) que els protegien, perquè han estat enderrocats o s’han reformat, però les façanes exteriors de les cases encara es disposen a manera de muralla i en moltes s’hi veuen espitlleres. Tal com diu Pere Tragó en l’Espill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò (1519), en les viles closes les cases feien muralla. A Vilamitjana el carrer rep el nom de «carrer del Clos», a Fígols d’Organyà del carrer que volta la vila closa per llevant se’n diu «carrer del Vall», és a dir, carrer del fossat. 

 

 

Estamariu

 

L'antiga parròquia de Sant Vicenç i, al fons, en un turó, la vila

 

 



La nova església parroquial, al costat del portal de la vila closa



 

Carreró d'accés des del portal al Carrer Major

 

 

 

Carrer Major o carrer de la vila closa

 

 

Vilamitjana

 

Façana est de la vila closa. El portal d'entrada ha estat molt modificat

 

 

Carrer de la vila closa (dit carrer del Clos)

 

Fígols d'Organyà

 

L'església parroquial de Sant Víctor, solitària. Al fons, el poble

 

Carrer Major, únic carrer a l'interior de la vila closa

 

Coll de Nargó

 

Sant Climent de Coll de Nargó

 

 

 

Capçalera de l'església de Sant Climent.
Al fons, la vila, amb el campanar de la nova església parroquial construïda al segle XVIII.
La distància entre una i altra és d'uns 400 m

 

 

La vila closa a la carena del turó.
A la dreta, el campanar de l'església parroquial del segle XVIII

 

 

Primer tram del carrer de la vila closa (actualment dit carrer del Roser),
amb un arc modern que assenyala l'indret de l'antic portal, desaparegut

 

Ansovell

 

 

Ruïnes de l'antiga església parroquial de Sant Martí

 

 

Ansovell. A l'esquerra, la nova església parroquial de Sant Martí.
La vila closa es correspon al  nucli de cases més elevat del conjunt (a la dreta).
La resta de cases són ravals nascuts fora dels antics murs.
Les ruïnes de l'antiga parròquia de Sant Martí s'entreveuen al fons, al costat del camí d'accés al poble 

 

 

Al meu parer, aquesta dualitat entre l’església parroquial medieval, solitària i que no ha donat lloc a la formació d’un poble al seu redós, i la vila closa propera, germen del poble actual, ens està parlant de dos moments històrics diferents. És una hipòtesi que aquí apunto: en el primer cas ens situaríem entre el segle IX i el principi del segle XII, quan el poblament dominant al Pirineu devia ser el poblament dispers, en masos, o semidispers (en vilars o veïnats,  oberts). És ben possible que alguna d’aquestes esglésies fins i tot hagués donat lloc a un barri en la sagrera delimitada al seu voltant. En canvi, les viles closes serien producte d’uns segon moment, d’una autèntic procés d’encastellament (sense castell, no sé com anomenar-ho) a causa dels greus conflictes militars, senyorials, que van afectar tota aquesta regió als segles XII-XIV.  Un procés de formació de viles closes rere el qual cal veure-hi, sens dubte, la mà dels senyors (els Castellbò, els Pinós). En tots aquests pobles de què parlem hi tenien plena jurisdicció o una intervenció molt forta, i és impossible pensar que un procés de fortificació així es fes sense el seu consentiment. Més aviat pensem que es va fer per disposició seva. Així mataven dos pardals d’un sol tret: fortificaven els seus dominis i salvaguardaven els seus súbdits (i rere seu, els drets i serveis que els exigien) al mateix temps que evitaven que es formés una nucli urbà (potser també fortificat) en l’espai de la sagrera al voltant de l'església parroquial, dins el qual no hi podrien exercir la jurisdicció o aquesta es podria veure  amenaçada pels drets del rector i el bisbe. En cap d’aquests cinc exemples hi veiem la intenció de fundar una vila per promoure un lloc de mercat resguardat rere unes muralles, com seria el cas de la vila d’Organyà, també dins el vescomtat de Castellbò, o de tantes altres viles noves de  trama ortogonal dels segles XII-XIII.

S’imposa fer un exhaustiu inventari de viles closes pirinenques per poder perfilar millor aquest procés d’emmurallament, que és clau per entendre la disposició actual dels nuclis de població d’aquest sector de Catalunya i per poder comprendre millor la seva història.

VERDAGUER SEGRESTAT

El passat 19 de maig es va inaugurar a Folgueroles l'exposició itinerant Verdaguer segrestat. La utilització del mite durant el franquisme. Es tracta d'una producció de la Fundació Jacint Verdaguer amb el suport de la Xarxa de Museus d'Història de Catalunya. 

Amb aquesta exposició es commemora els cinquanta anys de l'obertura  de la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles (1967-2017). N'hem estat comissaris la Carme Torrents, directora de la Fundació, i jo mateix. Han estat  molts mesos d'investigació i de treballs preparatoris, però ha valgut la pena. L'exposició demostra l'apropiació amb èxit que el franquisme va fer de Verdaguer, la qual cosa ha condicionat del tot la visió que es té el poeta encara avui. Es podrà veure a l'edifici de l'Ajuntament de Folgueroles fins al final d'agost. Després anirà a Vil·la Joana (Barcelona) i a altres poblacions catalanes.

El mateix dia 19 el periodista Jordi Molet m'entrevistava a El 9 TV en relació a aquesta exposició.

                                    Vegeu l'entrevista sobre
                                     Verdaguer segrestat

LLIMIANA, UNA ANTIGA VILA CLOSA DEL PALLARS JUSSÀ

Una de les perles del Pallars Jussà és la vila de Llimiana, un dels llocs més suggerents de la comarca. Des d'allí les vistes sobre el Montsec, la vall de Barcedana i el congost de Terradets són espectaculars. Passejant pels seus carrers hom s'adona que es tracta d'un antiga vila closa medieval que havia  gaudit d'una forta vitalitat. No t'esperes trobar-hi una església parroquial d'estil romànic d'unes dimensions tan grans com la que presideix el poble.    

Llimiana des de l'embassament de Terradets

Bona part de Catalunya és plena d'antigues viles closes d’origen medieval. Es tracta de poblacions, sovint a l’ombra d’un castell, que en el seu inici adoptaren una forma urbanística tancada, amb les façanes principals de les cases obertes vers els carrers de l’interior i una muralla amb torres i bestorres que protegia tot el seu perímetre. Són molt corrents en terres que havien estat de frontera als segles XI i XII. En canvi, són poc freqüents a les comarques de la Catalunya Vella on el mas era l’hàbitat rural dominant i en què es donà el fenomen de la urbanització i fortificació de les sagreres. En època moderna moltes d’aquestes viles closes van veure néixer ravals fora del recinte emmurallat, seguint el  traçat dels camins que hi conduïen. 

La vila des de llevant

La majoria d’aquestes viles closes ens han arribat fins a dia d’avui encara amb algun vestigi de la muralla medieval, però moltes no en conserven cap rastre i solament les podem identificar per la seva trama urbanística. Una de les formes urbanes més característiques i elementals que poden adoptar és la vila closa-carrer: les cases es disposen a banda i banda d’un únic vial o eix longitudinal, amb un portal a cadascun dels dos extrems. Cada portal solia estar protegit per una torre (a vegades una torre-portal: el portal s’obria a la base de la torre). Aquest eix principal sol rebre el nom de carrer Major i en moltes a meitat del seu traçat s’eixampla per formar la plaça Major. L’eix longitudinal determina, doncs, una planta rectangular i llargaruda. En algun cas, hi ha carrerons transversals que neixen d’aquest carrer principal. L’església pot formar part de la trama de la vila closa, encara que hi ha molts casos en què l’església es troba fora, a vegades fins i tot força lluny, a alguns centenars de metres.

   

Carrer del Castell

Carrer Major

Arc apuntat al final del carrer Major,
potser vestigi d'un portal 

Algunes viles closes presenten formes urbanes molt més complexes, fruit del creixement de la població o d’un traçat urbanístic inicial molt més ambiciós (per exemple, a partir de dos carrers longitudinals paral·lels).

L'església parroquial de Santa Maria, arran de timba

Llimiana és un cas de manual de vila fortificada carrer. Es tracta d’una població antiquíssima, enfilada a la riba esquerra del Noguera Pallaresa, prop del congost de Terradets. Ocupa el pla superior d’una  mola envoltada de cingles. El poble és a 789 m d’altura, mentre que les vores de l’actual embassament de Terradets, al Noguera Pallaresa, són a 376. El domini del territori és total: al seu davant, a l’altre costat de riu, hi ha el castell de Mur, encara més enfilat (a 876 m). El castell de Llimiana, avui desaparegut, ocupava l’extrem nord del turó. Al segle XI formà part dels dominis d’Arnau Mir de Tost i dels comtes del Pallars Jussà. El carrer que vertebra tot el poble rep el nom de “carrer del Castell”, en el primer tram  i fins a l’església parroquial (perquè en el seu moment arrencava d’aquesta fortalesa), i de “carrer Major” des del temple a l’extrem sud del serrat.   

L'absis central i l'absidiola de migdia

El que deixa bocabadat al visitant, ultra l’excepcional emplaçament de la vila, és l’església parroquial, possiblement de mitjan segle XI. Per les seves dimensions i per la seva ambició arquitectònica. Què hi fa aquí un edifici de tipus basilical com aquest, de tres naus capçades per tres imponents absis de doble nivell –la qual cosa permetia allotjar-hi una cripta, un temple més propi d’un monestir que d’una comunitat parroquial? Un misteri. Com va ser possible que els veïns poguessin finançar una obra així? Quanta població devia viure al lloc vers el 1050?. De moment, no hi ha resposta. Encara que intuïm aquí la mà d’algun dels pròcers que senyorejaren l’indret.  És una església que esdevé un gegant comparat amb altres esglésies parroquials veïnes d’estil romànic. Es tracta d’un edifici molt desconegut, que no sol citar en les síntesis sobre el romànic català, tot i el seu indubtable interès i qualitat arquitectònica. El seu absis central és un dels més alts d’entre els dels temples romànics del nostre país.

UN EPISODI TRÀGIC DE LA HISTÒRIA DE LA VALL DE BOÍ

Aquests dies he estat a la vall de Boí i he visitat les seves celebèrrimes esglésies romàniques. Després de la restauracions a què han estat sotmeses, sembla com si en aquestes valls el temps s’hagués aturat en època del romànic. Poc resta ara de les reformes o ampliacions d’època barroca i també és minso el parament i el mobiliari litúrgic d’aquest mateix període que n'ha restat.  

Així mateix, les guies o llibres sobre les esglésies i els plafons informatius dels monuments contenen molt poca informació sobre la seva història i menys encara de la història dels segles posteriors al període del romànic, com si res significatiu hi hagués ocorregut. És el cas, per exemple, de l’església parroquial de la Nativitat del poble de Durro, on res es diu d’un fet tràgic que va tenir-hi lloc al segle XV i que il·lustra com pocs la veritable vida medieval de la vall, ben allunyada d’un idíl·lic pessebre, que és més aviat la imatge que hom s’emporta ara després de visitar la vall (encara que quan visites Boí i t’adones que era un vila closa fortificada comences a dubtar-ne). 

Durro des de l'ermita de Sant Quirc.  El poble és
 a 1.390 m d'altura, sota el serrat de la Plana Pregona 

L'església parroquial de la Nativitat,
a  la part baixa del poble

L’episodi de Durro ha estat molt ben estudiat: es tracta de l’atac de les tropes de comte de Pallars al poble el dia de Sant Quirze (16 de juny) de 1483. Els veïns es van refugiar a l’església amb les seves pertinences perquè el poble no tenia altra defensa. El bel·licós Hug Roger de Pallars va actuar sense contemplacions i, davant el fet que els homes de Durro no volien lliurar-li el lloc, ordenà la crema del temple. Calaren foc a les portes i una vegada a dins van fer el mateix amb els retaules i les caixes que els veïns hi havia portat. Aquests es van tancar al campanar, que va esdevenir el darrer reducte. El foc, però, també va prendre la torre, on la gent del poble hi havia guardat bacons de cansalada i sagins de llard, que van encendre’s com teies de greix. Tretze persones, algunes d’elles infants, perderen la vida dins l’església, cremades. Moltes salvaren la vida perquè es van llançar del campanar o es despenjaren amb cordes per la façana, mentre els homes d’Hug Roger -uns cinc-cents- llançaven tota mena de projectils d'artilleria i de ballesta contra l’edifici.  

El campanar

Així descriu el moment un testimoni dels fets que va declarar en el procés que es va fer contra el comte Hug Roger III acabada la guerra. Parla Jaume de Pena, prevere del lloc de Durro:

“E ell dit testimoni axí nafrat com stava, e tots los altres que allí eren, cridaven totstemps misericòrdia. E vehent que ja·s cremaven e lo fum que·ls ofegava, los que podien lançaven-se del campanar avall, uns assogant-se ab cordes e altres lançant-se axí per avall. E uns se trencaven les cames, e altres los braços, altres no res. (...) Entant que lo dit foch se continuà de manera que fonch tant gran que tot lo campanar caygué en hun feix, e cremaren-se tots los altars, e les campanes que eren en lo campanar totes se fengueren, les quals campanes eren nou. E axí mateix de força del foch se fengueren una bella creu d’argent, una bella custòdia de argent e set calzes (...) E per lo semblant se cremaren tretze persones, entre grans e xiques, que no es pogueren lançar del dit campanar ne exir de la dita sglésia. E allí se rostiren e foren cremades totes dedins la dita sglésia e campanar (...)”

D’aquest episodi i de molts altres de la guerra entre el comte de Pallars i el rei Ferran II, n’hi ha un complet estudi en un llibre que és una meravella: Hug Roger III, senyor en les muntanyes. Procés al darrer comte de Pallars. 1491 (Pagès Editors, Lleida 2002). Pocs estudis tan rigorosos i ben documentats sobre una guerra medieval com aquest hi ha publicats en català.

ELS JUEUS A LA BARCELONA MEDIEVAL

El passat 11 de març es va inaugurar a Barcelona l’exposició Els jueus a la Barcelona medieval. Es tracta de la nova exposició permanent del centre MUHBA El Call (placeta de Manuel Ribé, s/n), molt a prop de la plaça de Sant Jaume. 

El nou muntatge museístic ha estat pensat per donar a conèixer tots els aspectes del call jueu de Barcelona a l’edat mitjana: els seus orígens, la configuració urbanística del barri, la societat jueva, l’aljama o institució de govern propi i l‘important llegat cultural obra dels erudits que hi van viure. També es tracta el terrible atac al Call de 1391, en què foren assassinades unes 300 persones i que va suposar la desaparició de l'aljama i del barri com un recinte exclusiu per als jueus. Els que van sobreviure van ser obligats a convertir-se al cristianisme.

L’exposició ofereix una visió absolutament nova de la comunitat jueva medieval de la ciutat. Serà una sorpresa per molts. Ho ha estat també per mi. Sobretot el discurs de la primera planta, dedicada al llegat cultural. Personatges com Abraham bar Hiyya, Salomó ben Adret o Hasday Cresques feren aportacions fonamentals a la cultura jueva medieval i al conjunt de la cultura europea.

En aquesta exposició hi he dedicat molts esforços. N’he estat un dels comissaris i el documentalista. El mateix dia de la inauguració BTV em va fer una entrevista sobre el nou espai MUHBA El Call.

Vegeu l'entrevista de BTV

EL GÒTIC CATALÀ DES DE LA CRIPTA DE LA CATEDRAL DE BARCELONA

El setembre de 2013 va veure a la llum el llibre Joies del gòtic català, que va publicar Enciclopèdia Catalana i del qual vaig portar la direcció científica. És una obra de gran format, de 455 pàgines i il·lustrada amb fotografies espectaculars. El llibre aplega totes les obres cabdals del gòtic català, entès aquest com l'art gòtic de tots els països de parla catalana. 

En relació amb aquest projecte i com una manera de donar-lo a conèixer, Guillem Carbonell, cap de màrqueting digital d'Enciclopèdia, em va demanar si podria fer-me una entrevista per parlar sobre el gòtic català en un lloc emblemàtic que jo mateix escollís. I ara fa un parell de mesos vam gravar a la cripta de la catedral de Barcelona aquest petita filmació divulgativa. S'acaba de penjar a Internet.

Accedeix a Youtube

LA SEGONA VIDA DEL JACIMENT DE L'ESQUERDA

Les ruïnes de l'església de Sant Pere des de sobre la muralla
d'època visigòtica.  En primer terme, l'àrea iber

El dijous 28 d'agost vaig tenir l'oportunitat de visitar les excavacions del jaciment de l'Esquerda, a Roda de Ter (Osona). En els darrers anys els treballs arqueològics han avançat molt. Els nous descobriments han canviat, en bona part, la interpretació i la cronologia que es donava del poblat.

Tradicionalment s'havia defensat -perquè així ho feien creure les troballes arqueològiques fetes fins aleshores- que l'Esquerda presentava dos moments d'ocupació, un d'època iber (V-I aC), amb un període encara anterior (del Bronze Final), i un altre d'època medieval, que arrencava amb l'ocupació carolíngia, al principi del segle IX, i arribava fins a l'inici del XIV, quan el poble medieval, a redós de l'església parroquial de Sant Pere de Roda, amb la seva la fortificació annexa, va ser destruït (1314).

Però els descobriments d'un camp de sitges en ple sector iber, que s'ha datat del segle VII dC, i d'una necròpolis del mateix període cronològic just davant de la muralla més exterior, així com la datació d'aquesta mateixa muralla (per la tècnica constructiva i altres evidències) en aquest mateix moment o de poc abans, fa que poguem parlar avui, sense por a equivocar-nos, d'una segona vida per al jaciment de l'Esquerda. Perquè ara ja no hi ha dubte que hi hagué també un poblat en època visigòtica, amb una enorme muralla que tancava l'enclavament i que es va construir davant l'antiga muralla iber, en aquells moments ja completament anorreada i en desús.

Aquests dies els arqueòlegs han acabat de treure a la llum tot el tram de muralla d'època visigòtica del sector de més a ponent. Aparentment, la muralla mor just a l'espadat que cau a plom sobre el Ter.

Excavant l'extrem de ponent de la muralla

El mateix sector mirant vers llevant

En primer terme, una de les torres d'època
carolíngia, parcialment enderrocada

El tram de muralla ja consolidat, el de més a llevant

La fortalesa o civitas de Roda, que ja era dempeus al segle VII, va ser novament ocupada arran de la conquesta carolíngia, com testimonien les cròniques i els annals francs i els vells pergamins que s'han conservat d'aquesta època, i també la troballa, el 2012, prop de la muralla exterior, d'un diner de Lluís el Piatós. Aleshores es va refer o restaurar la muralla i es construïren torres de reforç, quadrades, de grans dimensions, integrades a la muralla d'època visigòtica.   

IMATGES DEL MAS PUIGFERRAT, SANTA MARIA DE MERLÈS (LLUÇANÈS)

Fins ara m'ha interessat ben poc, i m'he ocupat també ben poc, d'estudiar els orígens del cognom i la família Puigferrat. Fa uns anys ja vaig localitzar el mas del qual procedim tots els pocs Puigferrats escampats pel món. Avui, he passat prop de Santa Maria de Merlès, i ho he aprofitat per fer algunes fotografies d'aquest antiquíssim mas existent ja al segle XII i ara un simple masoveria, deshabitada des de fa anys. A causa del seu abandonament, l'edifici es troba en força mal estat. L'actual construcció data probablement del segle XVII. En les fotos es pot veure que el mas, fent honor al seu nom, és construït sobre un turonet, el Puig Ferrat, situat a la riba dreta de la riera de Merlès -venint de la carretera de Prats, poc després del temple parroquial de Santa Maria- en un paratge bellíssim, enmig de la vall.

Rètol a la carretera de Santa Maria de Merlès a Puig-reig

L'abandonament  i la degradació de l'edifici són evidents

El mas s'aixeca sobre un turonet, el Puig Ferrat

El paisatge que envolta la casa és d'una gran bellesa

UNA NOU LLOC WEB: MONESTIRDERIPOLL.CAT

Des d’aquesta setmana és obert el lloc web monestirderipoll.cat.  N’hem portat la coordinació i també signem els textos, la historiadora de l’art Marta Crispí i jo mateix, que vam rebre l’encàrrec de la parròquia de Santa Maria de Ripoll.  

Aquest projecte ha estat tot un repte, perquè el monestir de Ripoll és un edifici molt complex, on conviuen un cenobi medieval i una església abacial que, en gran part, és resultat de la intervenció de l’arquitecte Elies Rogent al segle XIX, amb elements tan singulars com la portalada o un fons riquíssim de manuscrits procedents del seu escriptori. Tot plegat en fan un lloc únic, de visita obligada per als amants de l’art i de la història de Catalunya. I parlar de Ripoll també vol dir evocar la figura de l’abat i bisbe Oliba i el seu llegat. Però creiem que l’esforç ha valgut la pena. A partir d’ara, tots els interessats en el monestir ja tenen el seu lloc web de referència.

Pàgina inicial