A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ


Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.



ESDEVENIR HISTORIADOR
Sóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).
El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.
L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.
En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre els segles XVIII, XIX i XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir del 2010 també m'ha permès encetar altres camins, com ara el de fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.


dissabte, 18 d’agost del 2018

PER TERRES DE L’ANTIC VESCOMTAT DE CASTELLBÒ I EL BARIDÀ


Aquest agost he passat uns dies a l’Alt Urgell i he pogut visitar diverses poblacions que són, totes elles, bons exemples de viles closes medievals. La major part dels nuclis urbans d’aquesta comarca van restar al marge de l’enorme creixement urbanístic i demogràfic que va afectar la Catalunya central i del litoral durant el segle XX. De manera que han conservat molt bé la seva forma urbana d’època medieval i moderna. A ulls de l’historiador, totes elles en conjunt són com una mena de laboratori a l’aire lliure d’història urbana i del paisatge.

 

En concret, he visitat les antigues viles closes de Vilamitjana (Montferrer i Castellbò), Estamariu, Coll de Nargó, Fígols d’Organyà (Fígols i Alinyà) i Ansovell (Cava). Les quatre primeres havien format part del vescomtat de Castellbò i Ansovell, al Baridà, al peu de la cara nord del Cadí, fou un domini dels barons de Pinós. En totes elles es dona el mateix fenomen que també es reprodueix en altres indrets del Pirineu i el Prepirineu: són situades a uns centenars de metres de l’església parroquial primitiva -que és apartada del nucli urbà- en un turonet o elevació que domina l’església i en el qual no hi ha cap castell (no són, doncs, viles castrals, nascudes a l'ombra d'una fortalesa preexistent). En la major part de casos l’església parroquial primigènia és d’estil romànic, amb una datació que va dels segles X i XI (Coll de Nargó) al segle XII (Ansovell, edificada sobre d’una d’anterior ja documentada el 1037). Només en un cas el temple medieval manté la parroquialitat (Fígols d’Organyà), en la resta de pobles es va construir entre els segles XVII i XVIII una nova església parroquial al costat de la vila closa, fora d’ella però prop del portal o del portal principal, en el raval format en època moderna als seus peus o al seu voltant. L’antic temple parroquial es va convertir, sovint, en simple capella del cementiri i en molts casos ha acabat en ruïnes (Ansovell i Estamariu, bé que en aquest cas s’ha restaurat fa pocs anys). A Vilamitjana és l’únic cas en què no es conserva o no es coneix l’emplaçament de l’església parroquial medieval, que ha desaparegut. Però no dubtem que no era on és l’actual (estranyament amb el presbiteri mirant a ponent).
Totes les viles closes tenen la mateixa estructura urbanística: disposen d’un sol carrer interior (sovint rep el nom de Carrer Major) i d’únic portal d’entrada originari, en un extrem o en una cara lateral (a Coll de Nargó, un portal a cada extrem). A Fígols d’Organyà i Ansovell la traça d’aquest carrer forma una L i la planta de la vila closa tendeix a ser circular. En altres casos el carrer principal  segueixen el llom de la carena del turó o bé aquell és totalment recte i hi domina, doncs, la forma rectangular, allargassada. Moltes han perdut els portals i altres construccions defensives (torres) que els protegien, perquè han estat enderrocats o s’han reformat, però les façanes exteriors de les cases encara es disposen a manera de muralla i en moltes s’hi veuen espitlleres. Tal com diu Pere Tragó en l’Espill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò (1519), en les viles closes les cases feien muralla. A Vilamitjana el carrer rep el nom de «carrer del Clos», a Fígols d’Organyà del carrer que volta la vila closa per llevant se’n diu «carrer del Vall», és a dir, carrer del fossat. 
 
 
Estamariu
 
L'antiga parròquia de Sant Vicenç i, al fons, en un turó, la vila

 
 


La nova església parroquial, al costat del portal de la vila closa



 


Carreró d'accés des del portal al Carrer Major
 
 
 
Carrer Major o carrer de la vila closa
 
 
Vilamitjana
 
Façana est de la vila closa. El portal d'entrada ha estat molt modificat
 
 

Carrer de la vila closa (dit carrer del Clos)
 
Fígols d'Organyà
 
L'església parroquial de Sant Víctor, solitària. Al fons, el poble
 

Carrer Major, únic carrer a l'interior de la vila closa
 
Coll de Nargó
 
Sant Climent de Coll de Nargó
 
 
 
Capçalera de l'església de Sant Climent.
Al fons, la vila, amb el campanar de la nova església parroquial construïda al segle XVIII.
La distància entre una i altra és d'uns 400 m
 
 
La vila closa a la carena del turó.
A la dreta, el campanar de l'església parroquial del segle XVIII
 
 
Primer tram del carrer de la vila closa (actualment dit carrer del Roser),
amb un arc modern que assenyala l'indret de l'antic portal, desaparegut
 
Ansovell
 
 
Ruïnes de l'antiga església parroquial de Sant Martí
 
 
Ansovell. A l'esquerra, la nova església parroquial de Sant Martí.
La vila closa es correspon al  nucli de cases més elevat del conjunt (a la dreta).
La resta de cases són ravals nascuts fora dels antics murs.
Les ruïnes de l'antiga parròquia de Sant Martí s'entreveuen al fons, al costat del camí d'accés al poble 
 
 
Al meu parer, aquesta dualitat entre l’església parroquial medieval, solitària i que no ha donat lloc a la formació d’un poble al seu redós, i la vila closa propera, germen del poble actual, ens està parlant de dos moments històrics diferents. És una hipòtesi que aquí apunto: en el primer cas ens situaríem entre el segle IX i el principi del segle XII, quan el poblament dominant al Pirineu devia ser el poblament dispers, en masos, o semidispers (en vilars o veïnats,  oberts). És ben possible que alguna d’aquestes esglésies fins i tot hagués donat lloc a un barri en la sagrera delimitada al seu voltant. En canvi, les viles closes serien producte d’uns segon moment, d’una autèntic procés d’encastellament (sense castell, no sé com anomenar-ho) a causa dels greus conflictes militars, senyorials, que van afectar tota aquesta regió als segles XII-XIV.  Un procés de formació de viles closes rere el qual cal veure-hi, sens dubte, la mà dels senyors (els Castellbò, els Pinós). En tots aquests pobles de què parlem hi tenien plena jurisdicció o una intervenció molt forta, i és impossible pensar que un procés de fortificació així es fes sense el seu consentiment. Més aviat pensem que es va fer per disposició seva. Així mataven dos pardals d’un sol tret: fortificaven els seus dominis i salvaguardaven els seus súbdits (i rere seu, els drets i serveis que els exigien) al mateix temps que evitaven que es formés una nucli urbà (potser també fortificat) en l’espai de la sagrera al voltant de l'església parroquial, dins el qual no hi podrien exercir la jurisdicció o aquesta es podria veure  amenaçada pels drets del rector i el bisbe. En cap d’aquests cinc exemples hi veiem la intenció de fundar una vila per promoure un lloc de mercat resguardat rere unes muralles, com seria el cas de la vila d’Organyà, també dins el vescomtat de Castellbò, o de tantes altres viles noves de  trama ortogonal dels segles XII-XIII.
S’imposa fer un exhaustiu inventari de viles closes pirinenques per poder perfilar millor aquest procés d’emmurallament, que és clau per entendre la disposició actual dels nuclis de població d’aquest sector de Catalunya i per poder comprendre millor la seva història.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)