Aquest agost he passat uns dies a l’Alt Urgell i he
pogut visitar diverses poblacions que són, totes elles, bons exemples de viles closes medievals. La major part dels nuclis urbans d’aquesta
comarca van restar al marge de l’enorme creixement urbanístic i demogràfic que
va afectar la Catalunya central i del litoral durant el segle XX. De manera que han conservat molt
bé la seva forma urbana d’època medieval i moderna. A ulls de l’historiador,
totes elles en conjunt són com una mena de laboratori
a l’aire lliure d’història urbana i del paisatge.
En concret, he
visitat les antigues viles closes de Vilamitjana (Montferrer i Castellbò),
Estamariu, Coll de Nargó, Fígols d’Organyà (Fígols i
Alinyà) i Ansovell (Cava). Les quatre primeres havien format part del vescomtat
de Castellbò i Ansovell, al Baridà, al peu de la cara nord del Cadí, fou un
domini dels barons de Pinós. En totes elles es dona el mateix fenomen que també
es reprodueix en altres indrets del Pirineu i el Prepirineu: són situades a uns
centenars de metres de l’església parroquial primitiva -que és apartada del
nucli urbà- en un turonet o elevació que domina l’església i en el qual no hi ha cap castell (no són, doncs, viles castrals, nascudes a l'ombra d'una fortalesa preexistent). En la major part de
casos l’església parroquial primigènia és d’estil romànic,
amb una datació que va dels segles X i XI (Coll de Nargó) al segle XII (Ansovell,
edificada sobre d’una d’anterior ja documentada el 1037). Només en un cas el
temple medieval manté la parroquialitat (Fígols d’Organyà), en la resta de
pobles es va construir entre els segles XVII i XVIII una nova església
parroquial al costat de la vila closa, fora d’ella però prop del portal o del
portal principal, en el raval format en època moderna als seus peus o al seu
voltant. L’antic temple parroquial es va convertir, sovint, en simple capella
del cementiri i en molts casos ha acabat en ruïnes (Ansovell i Estamariu, bé
que en aquest cas s’ha restaurat fa pocs anys). A Vilamitjana és l’únic cas en
què no es conserva o no es coneix l’emplaçament de l’església parroquial
medieval, que ha desaparegut. Però no dubtem que no era on és l’actual
(estranyament amb el presbiteri mirant a ponent).
Totes les viles
closes tenen la mateixa estructura urbanística: disposen d’un sol carrer
interior (sovint rep el nom de Carrer Major) i d’únic portal d’entrada
originari, en un extrem o en una cara lateral (a Coll de Nargó, un portal a cada extrem). A Fígols d’Organyà i Ansovell la
traça d’aquest carrer forma una L i la planta de la vila closa tendeix a ser circular. En altres
casos el carrer principal segueixen el
llom de la carena del turó o bé aquell és totalment recte i hi domina, doncs, la forma rectangular,
allargassada. Moltes han perdut els portals i altres construccions defensives (torres)
que els protegien, perquè han estat enderrocats o s’han reformat, però les
façanes exteriors de les cases encara es disposen a manera de muralla i en
moltes s’hi veuen espitlleres. Tal com diu Pere Tragó en l’Espill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò (1519),
en les viles closes les cases feien muralla.
A Vilamitjana el carrer rep el nom de «carrer del Clos», a Fígols d’Organyà del
carrer que volta la vila closa per llevant se’n diu «carrer del Vall», és a
dir, carrer del fossat.
Estamariu
 |
| L'antiga parròquia de Sant Vicenç i, al fons, en un turó, la vila |
 |
| La nova església parroquial, al costat del portal de la vila closa |
 |
| Carreró d'accés des del portal al Carrer Major |
 |
| Carrer Major o carrer de la vila closa |
Vilamitjana
 |
| Façana est de la vila closa. El portal d'entrada ha estat molt modificat |
 |
| Carrer de la vila closa (dit carrer del Clos) |
Fígols d'Organyà
 |
| L'església parroquial de Sant Víctor, solitària. Al fons, el poble |
 |
| Carrer Major, únic carrer a l'interior de la vila closa |
Coll de Nargó
 |
| Sant Climent de Coll de Nargó |
 |
| Capçalera de l'església de Sant Climent. Al fons, la vila, amb el campanar de la nova església parroquial construïda al segle XVIII. La distància entre una i altra és d'uns 400 m |
 |
| La vila closa a la carena del turó. A la dreta, el campanar de l'església parroquial del segle XVIII |
 |
| Primer tram del carrer de la vila closa (actualment dit carrer del Roser), amb un arc modern que assenyala l'indret de l'antic portal, desaparegut |
Ansovell
 |
| Ruïnes de l'antiga església parroquial de Sant Martí |
 |
| Ansovell. A l'esquerra, la nova església parroquial de Sant Martí. La vila closa es correspon al nucli de cases més elevat del conjunt (a la dreta). La resta de cases són ravals nascuts fora dels antics murs. Les ruïnes de l'antiga parròquia de Sant Martí s'entreveuen al fons, al costat del camí d'accés al poble |
Al meu parer,
aquesta dualitat entre l’església parroquial medieval, solitària i que no ha
donat lloc a la formació d’un poble al seu redós, i la vila closa propera,
germen del poble actual, ens està parlant de dos moments històrics diferents.
És una hipòtesi que aquí apunto: en el primer cas ens situaríem entre el segle
IX i el principi del segle XII, quan el poblament dominant al Pirineu devia ser
el poblament dispers, en masos, o semidispers (en vilars o veïnats, oberts). És ben possible que alguna d’aquestes
esglésies fins i tot hagués donat lloc a un barri en la sagrera delimitada al seu voltant. En canvi, les viles closes serien producte d’uns segon moment, d’una
autèntic procés d’encastellament
(sense castell, no sé com anomenar-ho) a causa dels greus conflictes militars,
senyorials, que van afectar tota aquesta regió als segles XII-XIV. Un procés de formació de viles closes rere el
qual cal veure-hi, sens dubte, la mà dels senyors (els Castellbò, els Pinós). En
tots aquests pobles de què parlem hi tenien plena jurisdicció o una intervenció
molt forta, i és impossible pensar que un procés de fortificació així es fes
sense el seu consentiment. Més aviat pensem que es va fer per disposició seva. Així
mataven dos pardals d’un sol tret: fortificaven els seus dominis i salvaguardaven els seus súbdits (i rere seu, els
drets i serveis que els exigien) al mateix temps que evitaven que es formés una nucli urbà
(potser també fortificat) en l’espai de la sagrera al voltant de l'església parroquial, dins el qual no hi podrien
exercir la jurisdicció o aquesta es podria veure amenaçada pels drets del rector i el bisbe. En
cap d’aquests cinc exemples hi veiem la intenció de fundar una vila per
promoure un lloc de mercat resguardat rere unes muralles, com seria el cas de
la vila d’Organyà, també dins el vescomtat de Castellbò, o de tantes altres
viles noves de trama ortogonal dels segles XII-XIII.
S’imposa fer
un exhaustiu inventari de viles closes pirinenques per poder perfilar millor
aquest procés d’emmurallament, que
és clau per entendre la disposició actual dels nuclis de població d’aquest
sector de Catalunya i per poder comprendre millor la seva història.
