 |
| La catedral des de la plaça de la Verge, amb la portalada dels Apòstols |
Recentment
he tingut l'oportunitat de visitar la catedral de València, que
s'alça en ple centre del que havia estat la ciutat medieval, en l'espai de l'antic
fòrum romà, i en part sobre el solar que va ocupar la basílica
paleocristiana i la mesquita major. És, sens dubte, l'edifici més
sobresortint de la ciutat i un compendi de l'art valencià d'entre
els segles XIII al XVIII, en el qual treballaren els millors artistes de cada
moment. Una visita a la Seu és un veritable passeig per la història
de l'art i un gaudi: les formes arquitectòniques, la
llum, el mobiliari i la decoració pictòrica i escultòrica de totes
les èpoques, en perfecta simbiosi, no deixen ningú indiferent. La
restauració dels darrers anys li ha retornat la seva
esplendor i en fa un lloc de visita obligada per tots els amants de l'art medieval.
L'església es va començar a construir a partir del 1262 i com totes
les catedrals la seva edificació es va allargar durant moltes
generacions, si bé en allò essencial el temple es va poder donar
per acabat al final del segle XV. És un edifici realment únic en el
context del gòtic català, en què es percep perfectament l'influx de
les empreses de la Catalunya Nova i el Llenguadoc, i dels edificis
cistercencs, i alhora l'arribada dels models de les catedrals
franceses (la capçalera amb deambulatori i capelles radials; la
portada dels Apòstols). També alguns
autors hi han vist la influència de l'arquitectura dels ordes
mendicants, sobretot d'esglésies italianes, per exemple en la poca
diferència d'altura entre la nau central i les dues laterals, que
tendeix a crear un espai únic que facilita la predicació. El
resultat és una mixtura perfecta.
 |
| Interior de la nau central |
 |
| Creuer i cimbori des del Miquelet |
Els pinyolets de l'edifici són, sens dubte, la portada del Palau o de l'Almoina, a l'extrem de migdia del creuer, que segueix el model de la portada dels Fillols de la Seu Vella de Lleida; la porta dels Apòstols a l'altre cap del creuer, exemple de gòtic radiant; la llanterna o cimbori vuitavat que s'alça al tram del creuer de davant el presbiteri major, començat a mitjan segle XIV, un veritable repte tècnic resolt admirablement; la capella del Sant Calze o sala capitular, coberta amb una volta estrellada (1356-1369); i la torre campanar vuitavat (iniciat el 1381), conegut com el Miquelet, de 51 m d'altura. També és notabilíssima la façana major barroca, de la primera meitat del segle XVIII.
 |
| Porta de l'Almoina |
 |
| Detall del cap d'un apòstol de la portalada del mateix nom, ara traslladat al Museu Catedralici |
 |
| El Miquelet i la façana major barroca |
Però el que em va deixar més bocabadat va ser la decoració
renaixentista dels plements de la volta de creueria del presbiteri
major, descoberta el 2004 després de segles d'haver restat oculta
per una volta barroca més baixa. Es tracta d'unes pintures al fresc d'àngels
músics, obra dels mestres italians Paolo da San Leocadio i Francesco
Pagano, de 1472-1481, fetes per encàrrec del bisbe Roderic de Borja,
futur papa Alexandre VI, que testimonien, un cop més, que València
va ser la porta d'entrada del renaixement als països de la Corona
d'Aragó i als altres regnes hispànics.
 |
| Un dels àngels músics del presbiteri major, obra dels pintors italians Paolo da San Leocadio i Francesco
Pagano (1472-1481) (Foto © Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals)
I
|
El tema dels àngels músics
lloant la Mare de Déu també apareix al timpà del portal dels
Apòstols, fet uns dos-cents abans, i no deixa d'impressionar el
tractament radicalment diferent dels dos conjunts.
