Aquests dies he estat a la vall de Boí i he visitat les seves celebèrrimes
esglésies romàniques. Després de la restauracions a què han estat sotmeses,
sembla com si en aquestes valls el temps s’hagués aturat en època del romànic.
Poc resta ara de les reformes o ampliacions d’època barroca i també és minso el parament i el mobiliari litúrgic d’aquest mateix període que n'ha restat.
Així mateix, les guies o llibres sobre les esglésies i els plafons informatius dels
monuments contenen molt poca informació sobre la seva història i menys encara de la història dels
segles posteriors al període del romànic, com si res significatiu hi hagués
ocorregut. És el cas, per exemple, de l’església
parroquial de la Nativitat del poble de Durro, on res es diu d’un fet tràgic que va tenir-hi
lloc al segle XV i que il·lustra com pocs la veritable vida medieval de la
vall, ben allunyada d’un idíl·lic pessebre, que és més aviat la imatge que
hom s’emporta ara després de visitar la vall (encara que quan visites Boí i t’adones
que era un vila closa fortificada comences a dubtar-ne).
 |
| Durro des de l'ermita de Sant Quirc. El poble és a 1.390 m d'altura, sota el serrat de la Plana Pregona |
 |
| L'església parroquial de la Nativitat, a la part baixa del poble |
L’episodi de Durro ha
estat molt ben estudiat: es tracta de l’atac de les tropes de comte de Pallars
al poble el dia de Sant Quirze (16 de juny) de 1483. Els veïns es van refugiar
a l’església amb les seves pertinences perquè el poble no tenia altra defensa. El
bel·licós Hug Roger de Pallars va actuar sense contemplacions i, davant el fet que
els homes de Durro no volien lliurar-li el lloc, ordenà la crema del temple.
Calaren foc a les portes i una vegada a dins van fer el mateix amb els retaules
i les caixes que els veïns hi havia portat. Aquests es van tancar al campanar, que va
esdevenir el darrer reducte. El foc, però, també va prendre la torre, on la
gent del poble hi havia guardat bacons de cansalada i sagins de llard, que van
encendre’s com teies de greix. Tretze persones, algunes d’elles infants, perderen
la vida dins l’església, cremades. Moltes salvaren la vida perquè es van
llançar del campanar o es despenjaren amb cordes per la façana, mentre els homes d’Hug Roger -uns cinc-cents- llançaven tota mena de projectils d'artilleria i de ballesta contra l’edifici.
 |
| El campanar |
Així descriu el moment un testimoni dels fets que va declarar en el procés
que es va fer contra el comte Hug Roger III acabada la guerra. Parla Jaume de Pena,
prevere del lloc de Durro:
“E ell dit testimoni axí nafrat com stava, e tots
los altres que allí eren, cridaven totstemps misericòrdia. E vehent que ja·s
cremaven e lo fum que·ls ofegava, los que podien lançaven-se del campanar
avall, uns assogant-se ab cordes e altres lançant-se axí per avall. E uns se
trencaven les cames, e altres los braços, altres no res. (...) Entant que lo
dit foch se continuà de manera que fonch tant gran que tot lo campanar caygué
en hun feix, e cremaren-se tots los altars, e les campanes que eren en lo
campanar totes se fengueren, les quals campanes eren nou. E axí mateix de força
del foch se fengueren una bella creu d’argent, una bella custòdia de argent e
set calzes (...) E per lo semblant se cremaren tretze persones, entre grans e
xiques, que no es pogueren lançar del dit campanar ne exir de la dita sglésia.
E allí se rostiren e foren cremades totes dedins la dita sglésia e campanar
(...)”
D’aquest episodi i de molts altres de la guerra entre el comte de Pallars i
el rei Ferran II, n’hi ha un complet estudi en un llibre que és una meravella: Hug Roger III, senyor en les muntanyes.
Procés al darrer comte de Pallars. 1491 (Pagès Editors, Lleida 2002). Pocs
estudis tan rigorosos i ben documentats sobre una guerra medieval com aquest hi ha publicats en català.
