A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ


Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.



ESDEVENIR HISTORIADOR
Sóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).
El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.
L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.
En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre els segles XVIII, XIX i XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir del 2010 també m'ha permès encetar altres camins, com ara el de fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.


diumenge, 30 de gener del 2011

UNA LÀPIDA ENIGMÀTICA QUE JA NO HO ÉS TANT

Al poble de l'Estany (el Moianès), ben a prop del monestir de Santa Maria i a pocs metres de la carretera C-59, en un terreny que potser fins el segle XVIII havia estat cobert per les aigües de l'estany, hi ha una font monumental coneguda amb el nom de la Font Vella. Segons la làpida que hi ha sobre l'arc que aixopluga la pica, la font es va construir el 1756. Us n'adjunto una imatge.


Foto cedida per Jordi Morros i Jordi Trias

Aquesta làpida és, ella mateixa, un petit jeroglífic: l'autor va voler posar a prova el lector, com si fos un joc, una endevinalla. Perquè no és gens fàcil saber què hi diu. Joan Codina, un dels primers a parlar-ne, el 1932, hi va veure el següent: "A la dreta de l'escut, hi ha un cor amb una creu, coronat amb un bonet de capellà; al mig una mà plana voltada de les lletres C A I A, i a l'esquerra un castell, i dessota el nom del Dr.Fernando Egâ i l'any 1756. Segons les regles d'heràldica, l'interpretació sembla que haurà d'ésser la següent: la mà plana indica obra especial realitzada i les lletres volen dir: Començà aquesta Obra i Acabà el Dr.Fernando Egâ, l'any 1756. Aquest Dr., tal volta, seria un capellà regent de l'Església o bé de la família del Castell, molt devot del Sagrat Cor de Jesús, i per això adoptà aqueixa mena d'escut, consistent en un cor i un bonet; i el castell representa el poble de l'Estany” (Monestir de Santa Maria de l'Estany, 2a edició 1932).

En realitat, però, la làpida s'ha d'interpretar d'una altra manera. Vegem-ho: la línia inferior comença amb les lletres “Dr” (com se sap, abreviatura de "Doctor") i continua amb la paraula "Fernando" (un nom de pila), que ha estat abreviada: només s'hi llegeixen les lletres"FERdo". La lectura continua al centre de la làpida: el dibuix d'una mà es refereix a la lletra M (primera lletra d'aquest mot). Afegint a aquesta M les quatre lletres que envolten el relleu de la mà (llegides de baix a dalt, les de l'esquerra, i de dalt a baix, les de la dreta), es conforma el cognom MACIÀ. Si tornem a la ratlla inferior, al costat de “FERdo” s'hi llegeix, aparentment, “Egâ”, que no vol dir res. Però si ens hi fixem bé, veurem que en realitat s'ha sobreposat una E a una D. De manera que la primera síl·laba és DE (i no pas E), i hem de llegir, doncs, “degà”.

El significat de la inscripció, per tant, és clar: "Dr. Fernando Macià degà 1756". I aquest personatge no és altre que el doctor Ferran Macià, canonge degà de la catedral de Vic des del 1725 i una de les Cinc Dignitats Reials (un dels cinc co-senyor de l'Estany el 1756, juntament amb tres canonges de la catedral de Barcelona -el tresorer, l'ardiaca de Llobregat i l'ardiaca de Badalona- i el canonge degà de la seu de Girona). Macià és, segur, el mecenes de la font.

Finalment, a l'esquerra de la làpida, a la part de dalt, hi ha cisellat un bonet (que és el tipus de barret que portaven els canonges) i, a sota, un sagrat cor de Jesús. A la part dreta, podem veure-hi el dibuix d'una torre heràldica. Una figura semblant és la que llueix l'actual escut municipal de l'Estany.

Se'ns fa difícil no veure la mà del mateix Ferran Macià rere la composició dels elements d'aquesta làpida.


Si voleu més informació sobre la Font Vella i la propera mina de desguàs del prat de l'Estany, podeu consultar l'article Una obra de sanejament del segle XVIII: la mina de desguàs de l'Estany (el Moianès), que he escrit conjuntament amb l'arquitecte Jordi Morros.


Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)