PUIG CIUTAT, UN TURÓ QUE AMAGA MOLTA HISTÒRIA

Fa pocs dies, acompanyat de l'arqueòleg Carles Padrós, vaig visitar Puig Ciutat, un jaciment molt poc conegut situat al municipi d'Oristà (Osona), entre aquest poble i el de la Torre d'Oristà. Amb els anys, n'estic segur, serà un jaciment de referència perquè té algunes característiques que el fan singular i perquè ens dóna notícia d'un període clau en la romanització de les regions de la Catalunya central, el segle I aC.

Puig Ciutat és un serrat situat en un indret molt estratègic, en un meandre de la riera Gavarresa, just a l'aiguabarreig amb la riera d'Olost. El lloc, d'entrada, no revela el que amaga. Hi ha turons semblants per tot el Lluçanès. El topònim Puig Ciutat, en canvi, ens dóna ràpidament una pista que hi pot haver un jaciment arqueològic al seu cim, perquè és ben conegut que molts dels topònims catalans que incorporen la paraula ciutat (a vegades també castellar o castellet) designen indrets on hi havia fortificacions o ciutadelles de l'antiguitat. Aquest també és el cas. Efectivament, les campanyes arqueològiques dels anys 2010 i 2011 a Puig Ciutat han començat a treure a la llum -mai més ben dit- una fortificació o poblat fortificat del segle I aC, amb precedents anteriors. La fortificació va ser destruïda, sembla, durant la guerra civil entre Cèsar i Pompeu. Així fa suposar-ho que arreu del jaciment hi hagi rastres d'un gran incendi que va destruir-lo, que la ceràmica més tardana sigui d'aquest moment i que els arqueòlegs hagin localitzat, dins i fora de la muralla, armes que emprava l'exèrcit romà. La ciutadella devia patir un setge. S'han trobat fins i tot tatxes de les soles de les sandàlies que calçaven els legionaris.

Puig Ciutat, a l'esquerra, i el turó de Tornamira, al fons

Cambres prop de la muralla

Un altre aspecte interessant d'aquest jaciment és que Puig Ciutat és un turó bessó del serrat de Tornamira, més a ponent. Els dos turons dominen, a banda i banda, la riera Gavarresa. Al capdamunt de Tornamira hi ha la masia del mateix nom, que ha embegut les restes de l'antic castell de Tornamira, documentat des des segle XII. Se'n conserven vestigis al seu interior. La qual cosa ve a confirmar una de les lleis de l'evolució del poblament en aquesta part de Catalunya: que els poblats i fortificacions de l'alta edat mitjana solen ocupar els mateixos emplaçaments (o molt propers) que els del període ibèric final i els primers moments de l'ocupació romana, abans de la pacificació definitiva de país.

Podeu trobar més informació sobre Puig Ciutat a l'article que Ekhine Garcia, Carles Padrós, Àngels Pujol, Roger Sala i Robert Tamba han publicat a la revista “Ausa”, titulat Resultats preliminars de la primera campanya d'excavació al jaciment de Puig Ciutat (Oristà, Osona).

UNA LÀPIDA ENIGMÀTICA QUE JA NO HO ÉS TANT

Al poble de l'Estany (el Moianès), ben a prop del monestir de Santa Maria i a pocs metres de la carretera C-59, en un terreny que potser fins el segle XVIII havia estat cobert per les aigües de l'estany, hi ha una font monumental coneguda amb el nom de la Font Vella. Segons la làpida que hi ha sobre l'arc que aixopluga la pica, la font es va construir el 1756. Us n'adjunto una imatge.

Foto cedida per Jordi Morros i Jordi Trias

Aquesta làpida és, ella mateixa, un petit jeroglífic: l'autor va voler posar a prova el lector, com si fos un joc, una endevinalla. Perquè no és gens fàcil saber què hi diu. Joan Codina, un dels primers a parlar-ne, el 1932, hi va veure el següent: "A la dreta de l'escut, hi ha un cor amb una creu, coronat amb un bonet de capellà; al mig una mà plana voltada de les lletres C A I A, i a l'esquerra un castell, i dessota el nom del Dr.Fernando Egâ i l'any 1756. Segons les regles d'heràldica, l'interpretació sembla que haurà d'ésser la següent: la mà plana indica obra especial realitzada i les lletres volen dir: Començà aquesta Obra i Acabà el Dr.Fernando Egâ, l'any 1756. Aquest Dr., tal volta, seria un capellà regent de l'Església o bé de la família del Castell, molt devot del Sagrat Cor de Jesús, i per això adoptà aqueixa mena d'escut, consistent en un cor i un bonet; i el castell representa el poble de l'Estany” (Monestir de Santa Maria de l'Estany, 2a edició 1932).

En realitat, però, la làpida s'ha d'interpretar d'una altra manera. Vegem-ho: la línia inferior comença amb les lletres “Dr” (com se sap, abreviatura de "Doctor") i continua amb la paraula "Fernando" (un nom de pila), que ha estat abreviada: només s'hi llegeixen les lletres"FERdo". La lectura continua al centre de la làpida: el dibuix d'una mà es refereix a la lletra M (primera lletra d'aquest mot). Afegint a aquesta M les quatre lletres que envolten el relleu de la mà (llegides de baix a dalt, les de l'esquerra, i de dalt a baix, les de la dreta), es conforma el cognom MACIÀ. Si tornem a la ratlla inferior, al costat de “FERdo” s'hi llegeix, aparentment, “Egâ”, que no vol dir res. Però si ens hi fixem bé, veurem que en realitat s'ha sobreposat una E a una D. De manera que la primera síl·laba és DE (i no pas E), i hem de llegir, doncs, “degà”.

El significat de la inscripció, per tant, és clar: "Dr. Fernando Macià degà 1756". I aquest personatge no és altre que el doctor Ferran Macià, canonge degà de la catedral de Vic des del 1725 i una de les Cinc Dignitats Reials (un dels cinc co-senyor de l'Estany el 1756, juntament amb tres canonges de la catedral de Barcelona -el tresorer, l'ardiaca de Llobregat i l'ardiaca de Badalona- i el canonge degà de la seu de Girona). Macià és, segur, el mecenes de la font.

Finalment, a l'esquerra de la làpida, a la part de dalt, hi ha cisellat un bonet (que és el tipus de barret que portaven els canonges) i, a sota, un sagrat cor de Jesús. A la part dreta, podem veure-hi el dibuix d'una torre heràldica. Una figura semblant és la que llueix l'actual escut municipal de l'Estany.

Se'ns fa difícil no veure la mà del mateix Ferran Macià rere la composició dels elements d'aquesta làpida.

Si voleu més informació sobre la Font Vella i la propera mina de desguàs del prat de l'Estany, podeu consultar l'article Una obra de sanejament del segle XVIII: la mina de desguàs de l'Estany (el Moianès), que he escrit conjuntament amb l'arquitecte Jordi Morros.

LES CREUS DE LES SANTES MISSIONS, DECLARADES "SÍMBOLS FRANQUISTES"

Aquests darrers dies la institució Memorial Democràtic, depenent de la Generalitat de Catalunya, ha donat a conèixer un primer inventari de la simbologia franquista encara existent a Catalunya (a excepció de la ciutat de Barcelona, que té el seu propi cens). S'han catalogat 3.647 símbols d'aquesta mena. Els autors de l'estudi han establert diverses classes o tipologies de símbols de la dictadura, una d'elles, les creus, i dins d'aquesta categoria, hi han inclòs algunes creus commemoratives de santes missions o predicacions populars celebrades a la postguerra. De manera ben desafortunada, perquè l'inventari, de fet, equipara aquest tipus de creus a les creus memorial en honor a los Caídos (que són tractades, barrejades, dins la mateixa tipologia "Creus").

El text que, a l'inventari, acompanya cada fitxa dedicada a una creu que commemora una santa missió, diu el següent:

"Final de la Segona Guerra Mundial. El règim desenvolupa la seva faceta religiosa i catòlica i oculta la més feixista. Les Santes Missions foren plantejades pel règim franquista com una eina per mitjà de la qual estendre la seva ideologia i el retorn a la vida cristiana, que es considerava essència de la nació. L’església va propagar durant els anys de la postguerra arreu del país les missions populars, exercicis espirituals i la consagració de monuments, que tot i que eren esdeveniments religiosos, estaven emparats per les autoritats civils i militars, les quals mobilitzaven el poble per assistir a aquests actes".

Qui llegeixi aquest text podria arribar a pensar que les santes missions eren actes religiosos de masses planificats pel Movimiento. Es presenta l'Església com una eina a mans de la dictadura que seguia, fins i tot en cas de la decisió de fer una santa missió, els dictats de les autoritats civils i militars. En una espècie de connivència perfecta. Més encara, si no se sap res de les santes missions, lleguint el text hom pot arribar a creure que les santes missions van néixer a l'escalf del franquisme (és a dir, que abans de la Guerra Civil no es feien santes missions): cosa absolutament falsa perquè tenen una tradició de segles dins el catolicisme, almenys des del segle XV. Sant Vicent Ferrer en va predicar una a Vic el 1409.

I és que una cosa és que les autoritats franquistes participessin, joioses, en aquest tipus d'actes, i hi donessin tot tipus de facilitats, o que les santes missions s'accentuessin en els anys de la postguerra, i una altra molt diferent passar a considerar les creus commemoratives de les santes missions "símbols franquistes" (amb el que això comporta de pejoratiu).

I aquí arribem al cap del carrer: fer un inventari dels símbols franquistes no és exercici neutre i s'ha de fer amb molta cura. Sinó, portant el criteri que s'ha seguit a l'extrem, podríem arribar a declarar totes les creus eregides als anys quaranta i cinquanta del segle XX "símbols franquistes". Perquè, en aquells anys, les autoritats franquistes participaven en tots els actes religiosos rellevants, que veien amb molt bons ulls, i van contribuir al finançament de nombrosos monuments religiosos.

Em sabríeu dir quina diferència hi ha entre les creus de santes missions que inclou l'inventari de la Generalitat i la creu que reprodueixo aquí a sota en dues fotografies (la d'una santa missió celebrada a Tona el 1929)?

Tona, santuari de Lurdes. Creu de la santa missió de 1929.

Cap. La tipologia és exactament la mateixa (això sí, la inscripció de les de la postguerra sol ser en castellà). I, en canvi, unes, segons els que han fet l'inventari, són "símbols franquistes".... La de Tona, per la seva data, no pot pas ser-ho: s'hauria anticipat als fets!

UNA VISITA AL CASTELL DE MONTSORIU

El castell vist des de la torre de les Bruixes

En els darrers anys s'han emprès l'excavació i la restauració del castell de Montsoriu (just a la frontera entre els municipis d'Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de la Selva). La dificultat, complexitat i durada d'aquestes obres fa que encara avui dia no sigui possible visitar la fortificació dins uns horaris i un calendari regulars. Només s'obre al públic alguns dies l'any, quan s'hi fan visites guiades. El dissabte 21 d'agost va ser un d'aquests dies. M'hi vaig arribar i vaig aprofitar-ho per fer un petit reportatge fotogràfic de la fortalesa.
Em sembla que val la pena aquí fer-vos cinc cèntims d'aquest castell, una de les construccions militars més importants de Catalunya, antiga residència dels vescomtes de Cabrera.

Situació

El castell és situat al cim d'un afuetat turó, a 649 m d'altitud. Des d'allà es té un domini visual excel·lent de la vall d'Arbúcies, el cim de les Agudes (al massís del Montseny), la serralada litoral, el corredor o plana (part de la depressió prelitoral) per on passava el camí ral que unia Barcelona i Girona (ara hi passa l'AP-7), i l'eix que formen el mateix castell de Montsoriu, la vila i castell d'Hostalric i la vila i castell de Blanes, ja a la costa (tots tres llocs domini dels Cabrera). Des de Montsoriu les vistes són espectaculars. En dies clars, es veu el mar.

Una mica d'història

El castell de Montsoriu no hagués esdevingut mai una fortalesa d'un arquitectura tan notable si no fos perquè els seus senyors foren una de les nissagues nobiliàries catalanes més importants: els Cabrera.

En els seus orígens, al segle X, el castell de Montsoriu va formar part dels dominis dels vescomtes de Girona. El 1033 Ermessenda, filla del vescomte Amat de Montsoriu, va casar-se amb Guerau de Cabrera, senyor del castell de Cabrera, a Osona. De manera que es van refondre les possessions d'ambdues famílies i va néixer un dels senyorius més extensos de Catalunya, que anava de la mar Mediterrània (Blanes, Palafolls) fins a la comarca d'Osona (Cabrera, Roda...). El vescomtat era travessat -de sud a nord- pel camí ral de Barcelona a Girona.

La torre major des del pati d'armes. Es va construir cap a l'any 1000; el talús que revesteix la roca és del segle XIV

Els Cabrera eren ben conscients de la importància estratègica de la fortalesa. Aquesta circumstància, i el fet que hi residissin durant alguns mesos l'any, va fer que fos una mena de "nineta dels seus ulls" i no estalviessin esforços per engrandir-lo i fer-lo més sumptuós. A mitjan segle XIV havia deixat de ser un castell roquer (que és el que era al segle XI) per esdevenir un veritable castell palau.

El castell tenia fama d'inexpugnable, de no haver estat mai retut ni assaltat. De fet, dos setges dels quals es té constància documental -el que li feren les tropes del rei Felip l'Ardit de França el 1285 i el de les tropes de Pere el Cerimoniós, els anys 1368-69- van fracassar. I no és estrany, perquè era gairebé impossible poder-hi accedir a la força. Tal és l'enginy de la seva arquitectura.

L'arquitectura

Un castell tan complex com aquest no es basteix en una sola campanya constructiva, sinó que és el resultat d'un castell inicial i de moltes reformes i ampliacions posteriors. Això fa que convisquin elements de períodes molt diferents (per exemple, un mur del segle X-XI amb una porta oberta al XIV), a vegades en perfecta harmonia. Si ets un profà, es fa molt difícil destriar-los.

Pany de mur i torres del sector

nord-oest del recinte mitjà

El castell té tres recintes: el sobirà (o recinte inicial); el mitjà (on hi ha el pati d'armes) i el jussà.

El petit pati de l'interior del recinte sobirà, amb la torre major

El recinte sobirà, ben bé al capdamunt del promontori, és presidit per la torre major o mestra, de 16 m d'alçada, datada del voltant de l'any 1000. En aquest primer moment ja es va construir un recinte adossat a la torre, que en segles posteriors (sobretot als segles XIII-XIV) va ser molt modificat. També es va construir una capella dedicada a sant Pere, traslladada al segle XIII al recinte mitjà. El recinte sobirà funcionava com un castell en ell mateix, de manera que si l'enemic prenia els dos recintes inferiors, els defensors podien resistir-hi també un setge (té cisternes, magatzems, forns, etc). Un imponent talús -construït al segle XIV- envolta tot el recinte i fa obligatori, per arribar als peus dels murs, haver de seguir un itinerari molt precís i sense escapatòria: un itinerari absolutament a mercè dels defensors, per als quals els enemics eren un blanc perfecte.

Accés al recinte mitjà des del recinte jussà

El doble mur amb merlets, espitlleres i el

pas de ronda que defensa la porta del recinte mitjà

El recinte mitjà, que rodeja el sobirà, es va construir entre els segles XII i XIV. Era la zona residencial i noble del castell, on vivien els Cabrera quan el senyor pujava a Montsoriu. Estava defensat per un talús, muralles i torres i bestorres i tot ell s'estructurava a partir d'un pati d'armes descobert, al voltant del qual hi havia una galeria porticada de tres ales (com si fos un claustre monacal), on donaven les portes de les diverses estances (sala major, cuina, capella, dormitori del senyor, latrines, etc). Al centre del pati hi ha, foradada a la roca, una gran cisterna. El caràcter palatí d'aquest pati d'armes es comprova en veure la qualitat del material amb el qual s'havia pavimentat: amb lloses de marbre de Gualba.

El paviment original del pati d'armes, fet de lloses de marbre de Gualba

El recinte jussà és el més exterior de tots. Sembla que fou el darrer en construir-se, al segle XIV. Reforça les defenses del castell en el sector sud i de llevant.

La torre de les Bruixes vista des de la terrassa superior de la torre major

Segons les darreres excavacions, de fet hi havia hagut encara un altre recinte, que s'estenia entre el castell i la torre de les Bruixes (una torre de guaita propera al castell, al nord del mateix turó), on sembla que hi va haver un petit poblat, que devia acollir les famílies dels servents del castell. Va ser abandonat al segle XIV.

Les troballes que s'han fet a les excavacions del castell s'exposen al Museu Etnològic del Montseny La Gabella, a Arbúcies.

CONFERÈNCIA SOBRE MOSSÈN JOAN COLOM

El 14 de febrer de 2009 es va inaugurar a Ripoll l'exposició "Vivències ripolleses", dedicada a mossèn Joan Colom, custodi del santuari de la Gleva (1940-1952), rector de Ripoll (1952-1955) i rector de Tona (1955-1983). L'exposició va ser una iniciativa de l'associació Pau i Treva. Aquesta entitat em va convidar a fer una conferència sobre aquest sacerdot a la sala Abat Senjunt de Ripoll. Mossèn Colom va deixar petjada per allà on va passar i va ser un referent clau en la formació de molts infants i joves (com va ser el cas dels meus pares). Per això m'interessa el personatge. Per aquest motiu i perquè és un exemple paradigmàtic de clergue que viu el drama de la Guerra Civil. I, a més, era poeta, un bon poeta enamorat de mossèn Cinto.
En aquests enllaços a Youtube trobareu alguns extractes de la conferència que vaig fer a Ripoll (desdoblats en tres vídeos), que he pogut penjar gràcies a l'amabilitat de l'associació Pau i Treva.

Primera part

Segona part





Tercera i última part

UNA CONVERSA AMB ANTONI PLADEVALL

Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934) és un dels historiadors catalans actuals més importants i reconeguts. Ens coneixem des de fa anys perquè vam treballar junts a Enciclopèdia Catalana fent la Catalunya romànica i L'art gòtic a Catalunya. Vaig pensar que ara seria un bon moment per mantenir amb ell una conversa que ens permetés fer un repàs de la trajectòria d'aquest sacerdot i historiador que tants camins ha obert als historiadors més joves. Aquesta conversa-entrevista es va gravar el 10 d'abril de 2010 al Seminari de Vic i l'he penjada -desdoblada en cinc petits vídeos- a Youtube.

Primera part



Segona part



Tercera part



Quarta part



Cinquena i última part

A MANERA D'AUTOPRESENTACIÓ

Fer d'historiador condiciona la manera de veure les coses. Tot, o gairebé tot, ho passes per un mateix sedàs, el del temps. El passat et fascina i t'apassiona, d'una manera que sovint els que t'envolten no acaben d'entendre. A vegades, m'he preguntat quin itinerari se segueix per esdevenir historiador, en el sentit de quin és l'itinerari que mena a l'ofici d'historiador. En el meu cas, al cap dels anys, em sembla que ha estat aquest que us presento aquí.

ESDEVENIR HISTORIADORSóc fill de Tona (Osona), on vaig néixer el 1968. Des de fa molts anys visc a mig camí entre el meu poble nadiu i Barcelona. Recordo que ja de ben petit, devia tenir uns deu o onze anys, em vaig interessar per la Història. Sempre parava l'orella quan algú venia a casa i explicava alguna experiència que havia viscut durant la Guerra Civil. Aleshores les generacions que l'havien patida en la seva joventut o en la primera maduresa eren gent que voltava els seixanta-cinc anys. D'aquestes converses, que jo escoltava sense dir res, em ve, em sembla, la meva passió per la història. D'aquestes converses i de les incomptables visites a monuments que vaig fer amb els meus pares i germans quan érem petits. Allí devia agafar el "mal de la pedra", que encara m'acompanya. En la meva adolescència ja tenia clar que volia estudiar Història, encara que els professors d'institut no m'ho aconsellaven. Em vaig matricular, però, a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Recordo que aleshores la universitat era molt massificada. Però s'hi podia aprendre, si pencaves i t'autoexigies. Alguns dels professors eren molt bons. Jo volia ser arqueòleg -fins i tot havia participat en camps de treball d'arqueologia a l'estiu- però al segon any vaig optar per canviar d'especialitat i esdevenir alumne del Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Aleshores vaig començar a anar a l'Arxiu Episcopal de Vic, primer de la mà d'un company d'estudis una mica més gran que jo, en Josep M. Masnou (que anys després seria ordenat sacerdot). Al cap de pocs mesos de sovintejar aquest arxiu, se'm va manifestar la miopia... Allà vaig saber de l'existència d'un capbreu (una espècie de recull de confessions dels vassalls al seu senyor) de la població d'Aiguafreda dels anys 1669-70. Que em va servir de base per presentar-me al Premi "Aiguafreda" d'Investigació i guanyar-lo el 1988.

EL CONTACTE AMB EL MÓN EDITORIAL I ALTRES COSES
El setembre de 1990, quan estava a punt de començar el darrer curs, vaig rebre una trucada d'una professora: la Mercè Aventín. Em demanava si estava disposat a treballar en una editorial, que estava buscant un estudiant de darrers cursos. I d'aquesta manera vaig entrar a Enciclopèdia Catalana. Durant mig curs vaig treballar vuit hores al dia i després me n'anava a la facultat a acabar les assignatures que em quedaven. Em van contractar com a redactor de l'obra Catalunya romànica. Allà vaig conèixer l'Antoni Pladevall, mossèn Pladevall, que n'era el director. Aquells anys a l'Enciclopèdia, fent aquesta obra, van ser una mena de segona carrera. Cada dia s'aprenien coses: d'història, d'arqueologia, d'arquitectura, de geografia, de llengua catalana... Vaig redactar moltíssims articles, i en vaig revisar centenars i centenars (milers, diria). Les converses amb en Pladevall també eren sempre una lliçó. Ens parlava de la seva relació amb Ramon d'Abadal, el Dr.Junyent, Max Cahner, el professor Genicot de la Universitat de Lovaina, de com va recórrer tot Catalunya amb Català-Roca per redactar Els monestirs catalans, etc. També recordo perfectament les visites del Sr. Joan Ainaud quan vam fer el volum dedicat a Barcelona. I d'altres medievalistes que treballaven en aquesta obra tan important. En acabar-se, el 1998, vam fer un volum colofó: Del romà al romànic, que van codirigir en Pere de Palol i l'Antoni Pladevall. Fent aquell volum vaig entrar en contacte amb molts arqueòlegs i vaig aprendre moltíssim sobre el món romà tardà i el primer cristianisme.

En aquest moment vaig començar a fer els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona i el 2001 obtenia el Certificat de Suficiència Investigadora (el que ara seria un màster).

El treball d'investigació que vaig redactar el segon curs -La parròquia de Sant Julià de Vilatorta després de la Pesta Negra- va guanyar el 2001 el Premi "Plana de Vic" que atorga el Patronat d'Estudis Osonencs. Es va publicar el 2004.

L'any 2000, a Enciclopèdia Catalana mateix, vaig passar a ser redactor en cap de l'obra L'art gòtic a Catalunya, una gran col·lecció de deu volums dedicats a l'art gòtic català, que van començar a aparèixer el 2002. En Pladevall també va ser-ne el director i es pot dir que la vam gestar des de zero i una mica al nostre gust. Com és corrent en iniciatives d'aquesta mena, tan ambicioses, el part dels volums va ser lent, però finalment l'obra es va completar el 2009. Fent L'art gòtic a Catalunya -essent com era redactor en cap- em vaig trobar amb tota mena de problemes que va caldre superar. No va ser fàcil. També vaig conèixer tots els màxims especialistes en gòtic català (la majoria, professors universitaris, directors de museus, estudiants de doctorat, etc): el nivell dels continguts era molt alt, molt més que a la Catalunya romànica. I com en el primer cas, vaig aprendre molt i de tot: d'història de l'art, de llengua, d'arquitectura, d'urbanisme, i fins i tot de disseny gràfic, de retoc de fotografies... Com en una espècie d'embut, tot passava per mi: des dels primers originals fins el vistiplau perquè el llibre fos imprès. Fent el Gòtic vaig fer una cosa que no havia fet abans: portar també la gestió de l'obra, d'una obra de 3.604 pàgines. I sobretot vaig haver de tenir paciència, molta paciència i mà esquerra.

A banda de la meva vida estrictament laboral, durant tots aquests anys ha estat un no parar: he publicat articles i alguns llibres (alguns són encara inèdits, com el que m'encarregà sobre la parròquia de Vilamirosa el Sr.Gaspar Roca, propietari d'origen català del diari El Vocero de Puerto Rico), he fet conferències, he estat editor o he participat en l'equip de redacció de publicacions locals, he participat activament en la vida cultural de la comarca d'Osona (a través de la Colla Sardanista Riallera) i del meu poble, etc.

En els darrers anys m'he interessat també per temes d'història contemporània, que s'aparten cronològicament del període en el qual jo m'havia especialitzat, però que han estat tot un descobriment. Gairebé per casualitat vaig començar a aplegar material per a l'estudi d'un assassinat comès a l'inici de la Guerra Civil i d'aquí vaig passar a fer la biografia durant la guerra del cèlebre milicià Vicenç Coma Cruells, el Coix del carrer de Gurb. Aquests últims anys he combinat tant estudis d'història medieval com estudis sobre el segle XX, la qual cosa m'ha demostrat que la divisió acadèmica en edats és una pura convenció.
La meva nova vida d'historiador i redactor editorial freelance a partir de 2010 també m'ha permès encetar nous camins, com ara fer de comissari, documentalista i editor d'exposicions. Una feina que té molts punts de contacte amb les tasques editorials.